Tan Poca Vida (A little life)
Teatre Lliure, 4 de juliol de 2019
[caption id="attachment_4837" align="aligncenter" width="368"]
© Internationaal Theater Amsterdam[/caption]
Tan Poca Vida parla del patiment i fa patir. Una producció maratoniana de quatre hores a través de la qual Ivo van Hove porta a escena el bestseller publicat l’any 2015 per l’autora de Los Angeles Hanya Yangihara. El director és capaç de conduir una narrativa que es construeix a través de salts temporals i d’escenes encadenades les unes amb les altres a través d’un dinamisme escènic que impressiona.
La Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure s’ha adaptat especialment per a l'ocasió i una nova graderia s'ha afegit darrere l'escenari. És gràcies a aquest detall que el públic es topa cara a cara amb el públic, i que la sala es veu més oberta que mai. Aquesta clara intenció de ressaltar l'espectador dins l'escena és un element clau en una obra que precisament es dedica a exposar de manera pública els patiments més íntims de l'ésser humà. Les escenes privades i plenes d'angoixa de Tan Poca Vida es mouen per Nova York a través d'unes projeccions que mostren els carrers de la ciutat i que fan que t'imaginis que el personatge central de l'obra, un advocat torturat pels abusos sexuals que va viure quan era nen, podria ser en el fons qualsevol persona de les que et creues pel carrer dia a dia. Al centre de l'escenari hi transcorre l'acció de l'obra però, una mica més amunt, l'espectador es veurà reflectit en un centenar de mirades molt semblants a la seva, que observen i que gairebé esdevenen part de l'escena.
Els actors demostren una capacitat i una qualitat interpretativa enormes i aconsegueixen connectar el públic amb el text d'una manera directa i gairebé brutal. Sobre l'escenari destaquen per la seva interpretació Hans Kesting, que posa la pell de gallina amb la crueltat i l'opacitat del seu personatge, i Ramsey Nasr, que es converteix en l'epicentre del text i del patiment en escena. Tan Poca Vida parla de l'amor, de l'amistat i de la confiança, però per sobre de tot parla del què passa quan tot això desapareix. El muntatge vol sacsejar l'espectador a través de imatges de violència explícites i molt realistes que funcionen bé en escena a través d'un joc cromàtic on la sang juga un paper protagonista.
Per a Jude, el personatge central de Tan Poca Vida, el dolor ha estat des de sempre la seva banda sonora. Orfe i abusat sexualment pels monjos de l'ordre que va acollir-lo, explica la seva vida a través d'una narració estroncada i no lineal que l'adaptació teatral resol molt correctament sobre l'escenari. En la proposta d’Ivo Van Hove, aquesta banda sonora del dolor de Jude es materialitza a través de la música que un conjunt de violinistes toquen en directe durant la representació. Música, silencis i crits i de tan en tan el degoteig d'una vida que s'acaba mica en mica, a base de cops, davant i dins de l'espectador. Tan Poca Vida és com el desglaç d'un dolor que es desfà sobre l'escenari durant quatre hores a través d'una posada en escena i d'una dramatúrgia netes, directes i molt satisfactòries.
Mar PB
@KatKurdt
