Tan poca vida (A little life)

Teatre

informació obra


Adaptació:
Koen Tachelet
Dramatúrgia:
Bart Van den Eynde
Intèrprets:
Marieke Heebink, Maarten Heijmans, Hans Kesting, Majd Mardo, Ramsey Nasr, Eelco Smits, Steven Van Watermeulen, Mandela Wee Wee
Escenografia:
Jan Versweyveld
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Composició musical:
Eric Sleichim
Interpretació musical:
BL!NDMAN
Vestuari:
An D'Huys
Autoria:
Alícia Gorina
Direcció:
Alícia Gorina
Sinopsi:

L'any 2015, Hanya Yanagihara, una autora nascuda a Los Angeles i filla d'un pare hawaià i una mare coreana, va publicar una novel·la de prop de mil pàgines que es va convertir en un best-seller. Considerada una de les millors novel·les de l'any per The New York Times, va ser finalista del Man Booker Prize i del National Book Award for Fiction. Partia de la història de quatre amics i la seva relació durant un període de prop de trenta anys. I se centra en el personatge d'un d'ells, un advocat novaiorquès amb una història duríssima que arrenca en la infantesa i que el condueix a l'autodestrucció. El catàleg d'horrors físics i morals sacseja d'una manera gairebé insuportable uns lectors i lectores que, tot i això, se senten incapaços d'abandonar la novel·la. Hi ha qui ha vist en la història de l'advocat i els amics que miren d'ajudar-lo una mena de dissecció de la masculinitat contemporània. D'altres, com Ivo van Hove, en canvi, hi han trobat una història sobre el bé i el mal. El director de la prestigiosa companyia Internationaal Theater Amsterdam (Toneelgroep Amsterdam i l'Amsterdam Stadsschouwburg es van fusionar el gener del 2018 i, a partir de la temporada 18/19, operaran amb el nom d'Internationaal Theater Amsterdam) porta a l'escenari una d'aquelles novel·les que tenen la capacitat de canviar la vida dels lectors. Actors i actrius s'enfronten a un repte interpretatiu terriblement exigent en una posada en escena asfixiant i inclement que és, diuen, un dels millors treballs de Van Hove. El director, que controla amb una precisió extrema els estats d'ànim dels personatges, utilitza els recursos escènics per mostrar-nos una Nova York on l'èxit i la satisfacció s'imposen com una norma, mentre fa servir una formació de cordes en directe (BL!NDMAN, amb qui ja va col·laborar a Tragèdies romanes) per marcar l'acció en escena.

Crítica: Tan poca vida (A little life)

08/07/2019

El pes del passat

per Annie Pugnau

Tan poca vida (A little life) Teatre Lliure, 04 de juliol de 2019

Si sou sensibles a la sang, absteniu-vos! Ivo van Hove dirigeix un DRAMA, en majúscules, basat en la novel·la de Hanya Yanagihara i ho fa recreant-se en el dolor fins al més mínim detall. I quin és el color que s'associa amb el dolor, la violència o la por? Bassals de sang acaben inundant l'escenari i, neteja rere neteja, ho taquen tot més i més. La purga persisteix per tal d'alliberar en Jude, el protagonista, del dolor i la repulsió de si mateix. Lamentablement per a ell, ànima (ment) i cos són una entitat conjunta i la lluita que viu és llarga.

Una obra visualment impactant. Cada petit detall ha estat cuidat per tal de crear l'atmosfera adequada a cada situació. Un loft novaiorquès amb certa estètica nòrdica mostra a l'espectador les personalitats i vides dels quatre amics que es troben per compartir la seva amistat. Tot es mostra; tot sembla molt evident. L'escenari és un catàleg de la vida d'aquests joves, però el que realment definirà l'obra és allò que es manté ocult mitjançant les mentides, les veritats a mitges, els silencis, el passat. Un passat que es vol ocultar però que és més viu que mai. Un passat que és una taca inesborrable, com la sang al marbre, a la roba, a la pell. Sang! Sang! Sang! I amor.

Els actors passegen pels escenaris transmetent passions intenses a tota l'estança i emmudint quan cal. Els que es mantenen a un segon pla també són significatius. Són indispensables per a en Jude i per això hi són: el pare adoptiu que cuina, els amics treballant a casa seva, el metge... situacions paral·leles que dibuixen un mapa urbà fàcil d'identificar. De la mateixa manera, gràcies a l'excel·lent actuació dels actors, els salts temporals s'entenen a la perfecció i l'espectador viatja del passat al present en qüestió de mil·lèsimes de segon. No podria ser de cap altra manera, ja que el passat forma part del present, conviu amb l'avui i ho farà amb el demà, per aquest motiu el salt temporal sorgeix de forma natural i espontània.

Una obra llarga, molt llarga, que necessita uns tempos determinats per introduir l'espectador en la trama. L'espectador haurà d'entendre la insistència en certs detalls i la prolongació d'altres per tal d'experimentar el pes feixuc de la vida. Un pes intens que pressiona l'ànima d’en Jude. Un pes que paralitza l'espectador a la butaca. Inclús els “buits” silencis pesen; són els que més pesen. Tot pesa i l'esclafa contra terra, fins a l'alliberament final.

Annie Pugnau @AnniePugnau