Ocaña, performer i activista transgressor, icona de la resistència creativa i underground de Barcelona durant els darrers anys de la dictadura franquista, va morir tràgicament el 1983, en una cercavila al seu poble natal de Cantillana. La disfressa de sol que vestia, i que ell mateix havia confeccionat, es va encendre i li va provocar cremades mortals per tot el cos.
Precursor de tota una manera de viure i d’entendre el món, torna a Barcelona per explicar de nou la seva història. De la mà de l’actor i cantant Joan Vázquez i de la guitarra de Marc Sambola, retem homenatge a Ocaña en un recital teatralitzat a ritme de copla.
Marc Rosich ha confegit una dramatúrgia exquisida i punyent, que repassa els capítols més importants de la seva arrauxada vida i també de la seva tràgica mort.
Ocaña reneix per la força de la copla.
Premi en a categoria d'espectacle musical. Premis de la Crítica 2019
Premi en a categoria d'actor de musical. Premis de la Crítica 2019
La Sala Beckett obre la seva 30ena temporada amb una solo
performance, escrita i dirigida per Marc Rosich i amb Marc
Sambola a la direcció musical, que homenatja la figura de José Pérez
Ocaña, pintor i artista underground, anarquista i activista queer
que va viure i morir molt abans que s’encunyés aquest terme, durant el
Franquisme i la transició espanyola.
L’encarregat d’encarnar aquest artista inclassificable és Joan
Vázquez, actor i cantant que brilla fent-se seu el personatge, de manera
quasi camaleònica, i el ressuscita intercalant coples de l’època amb explicacions
d’episodis rellevants de la història del pintor. L’acompanya a escena el so de
la guitarra de Marc Sambola, que, combinada amb la veu de Vázquez, composa un
recital musicalment excel·lent.
La vida d’Ocaña, més enllà de la seva pintura, és rellevant perquè va ser transgressor, defugint classificacions de gènere i fronteres artístiques i geogràfiques (nascut a Cantillana, Andalusia, va viure a Barcelona i va portar el seu art al capdamunt del mur de Berlín). En això recorda Paco Alonso, personatge que també interpretava Vázquez a Paquito Forever, espectacle pel qual va rebre el Premi de Teatre Musical 2018 al millor actor.
A més de ser políticament significativa, la història d’Ocaña,
i més tal com la planteja Rosich, està plena de moments emotius i impactants,
com ara la seva mort, cremat durant una cercavila, al seu poble natal, quan una
bengala va encendre la disfressa de rei sol que portava.
El fet que l’espectacle estigui plantejat a mode de cabaret-concert, amb unes
taules a primera fila que permeten una interacció constant amb el públic, fa entrar
de ple en la vida d’Ocaña i en els seus sentiments, meravellosament pintats per
Joan Vázquez. Tot i tenir la peça més estructura de recital que de narració, el
carisma de Vázquez manté el públic atrapat des del primer moment, i genera riures
i moments de veritable pell de gallina.
Finalment, cal destacar que els espectadors que hi vam assistir el dia 20 ens vam trobar amb una sorpresa molt emocionant: cap al segon número musical de l’obra, Vázquez, encarnant José Pérez Ocaña, va fer aixecar un home gran d’entre el públic, anunciant que es tractava del germà bessó d’Ocaña (un episodi similar ja es va produir quan l’espectacle es va estrenar als Terrats en Cultura, on el germà va fer acte de presència per primer cop).
Acabada l’obra, després de dos bisos i amb el públic de la
Beckett dempeus, el bessó d’Ocaña va aturar els aplaudiments per deixar anar,
entre llàgrimes, una idea que es va clavar en tots nosaltres: què fa que una ciutat
que es fa dir oberta, progressista i, fins i tot, queer, hagi fet caure
en l’oblit un artista com Ocaña? Per què no hi ha obra seva, als museus nacionals?
Potser aquesta Barcelona innovadora, que vol “posar-se guapa” des dels Jocs del
92, ha tapat amb ciment una part de la seva història que, tal vegada per massa
crítica o llibertària (“Liberta-Taria”, que diria Ocaña), s’ha volgut
condemnar al silenci.
