Ocaña, performer i activista transgressor, icona de la resistència creativa i underground de Barcelona durant els darrers anys de la dictadura franquista, va morir tràgicament el 1983, en una cercavila al seu poble natal de Cantillana. La disfressa de sol que vestia, i que ell mateix havia confeccionat, es va encendre i li va provocar cremades mortals per tot el cos.
Precursor de tota una manera de viure i d’entendre el món, torna a Barcelona per explicar de nou la seva història. De la mà de l’actor i cantant Joan Vázquez i de la guitarra de Marc Sambola, retem homenatge a Ocaña en un recital teatralitzat a ritme de copla.
Marc Rosich ha confegit una dramatúrgia exquisida i punyent, que repassa els capítols més importants de la seva arrauxada vida i també de la seva tràgica mort.
Ocaña reneix per la força de la copla.
Premi en a categoria d'espectacle musical. Premis de la Crítica 2019
Premi en a categoria d'actor de musical. Premis de la Crítica 2019
Tenia entrada per veure Ocaña, reina de las Ramblas pel divendres 13 de març. Un dia que no oblidarem. Gràcies al coronavirus no vaig poder gaudir d'aquesta obra de teatre. Casi un any després, per fi la puc veure i quin descans poder dir que no m'he perdut aquest MUST teatral!
En poc més d'una hora que passa volant, se'ns explica la història de José Pérez Ocaña, el pintor, artista, performer i activista del moviment LGTBIQ+. Una figura de la que es parla massa poc! Jo reconec que no sabia gaire sobre Ocaña abans de veure l'espectacle i al sortir em van venir moltes ganes de saber-ne més i veure la seva obra.
Normalment quan vaig al teatre i veig que la mitjana d'edat de la platea és força alta, em fa molta ràbia. Però en el cas d'Ocaña, em va molestar una miqueta menys. Amb això no dic que no vulgui que els joves vagin al teatre (siusplau joves aneu-hi!). Sinó que crec que fa molt de bé, que un espectacle que parla sobre una figura tan inclassificable, d'un activista queer, el vegin persones d'una generació que necessita que es remoguin una mica les seves concepcions o idees pre-establertes. (Amb això estic generalitzant, no tothom és igual, òbviament)
Joan Vázquez, es posa en la pell d'Ocaña i ho fa d'una manera extraordinària. Entra i surt del personatge amb una facilitat increïble, sense en cap moment perdre l'atenció del públic. Vázquez broda tant la interpretació actoral com la musical. Connecta amb l'espectador des de l'inici, emocionant-lo i seduint-lo. Còmic a moments i dramàtic en altres, la seva intepretació és magnètica! I ho és en part, gràcies a la meravellosa sinèrgia que crea amb Marc Sambola (guitarrista i director musical). Junts posen banda sonora a la història. I des del primer "Ojos verdes", que em va recordar a la meva àvia i les cobles que sempre cantava per casa, estableix el to que tindrà l'obra.
L'escenografia, pràcticament inexistent, es composa bàsicament del vestuari i caracterització (Joana Martí i Txus González) que Vázquez es va posant i traient. Que sigui una escenografia tan simple funciona molt bé. Són pocs elements que serveixen a l'actor per reforçar el seu discurs, però que no distreuen de la seva interpetació, que és el centre de la peça. També el reforça l'audiovisual, relativament senzill, però molt efectiu. Es projecta en determinats moments i dóna un toc documental. Li posa cara a Ocaña, a la seva obra i a la seva vida.
Em va semblar una proposta molt rodona en tots els sentits. La dramatúrgia i direcció de Marc Rosich és genial, i juntament amb totes les altres peces que he anat comentant, formen una obra molt completa, que no necesita absolutament res més. Bon material amb el que treballar i una gran sensibilitat a l'hora d'explicar la història. Només puc felicitar a l'equip i recomanar que hi aneu! Ocaña té una història que mereix ser escoltada per tothom, així que no badeu i si teniu oportunitat (ara o en un futur) aneu-hi!
