Fotografia: Erola Albesa Solsona
Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig
Teatre Tantarantana, 26 de gener de 2024
Podem dir que, inevitablement, hi ha certes temàtiques socials que ocupen l’ordre del dia de les arts escèniques. La necessitat de representar i intentar comprendre una mica més el món que ens envolta es trasllada en les creacions teatrals i ens acostuma a plantejar formes diferents de veure el nostre entorn. Fer-nos testimonis d’experiències i vivències personals sovint va de la mà de nous formats teatrals que es decanten per l’autoficció i el documental. Aquest és el cas de l’espectacle Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, que ens proposa el Col·lectiu Que no salga de Aquí.
És cert que les temàtiques LGTBIQ+ cada vegada estan més presents en les creacions culturals, sigui per ferm convenciment o per “cobrir la quota”. Bé, potser seria més adequat remarcar que el que acostumem a veure són les lletres L, G i B, amb alguna pinzellada de T. On queden la I i la Q? I què s’hi amaga dins el “+”?
Des d’Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, han buscat posar una mica de llum a la I. La I d’Invisibilitat? No, la I d’Intersexualitat. La proposta, escrita per Laura Vila Kremer (qui n’és la intèrpret), Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur (dirigida per aquests dos últims), ens planteja un paisatge de vivències personals i col·lectives de persones intersexuals. Segurament, gran part de les persones que sèiem a la platea del Tantarantana no sabíem gran cosa sobre el tema (m’hi incloc, encara que ja hagués tingut la sort que, de casualitat, fa un temps vaig poder sentir una conferència feta per dos dels autors de l’obra). És per això que l’obra fa una tasca pedagògica potent, plantejant-ne diverses visions, des de més sarcàstiques a més serioses, passant-ne per individuals i col·lectives.
L’estructura global de l’obra la descriuria com un gran crescendo. Després d’una introducció a partir gags de diferents personatge aliens a la lluita intersexual, veiem una clara evolució en la manera de plantejar el tema: comencem amb una Laura Vila Kremer (sent ella mateixa) que se’ns presenta d’una forma totalment vulnerable, propera i íntima. Explicant la seva experiència personal sense cap mena d’amplificació ni teatralització, ens contextualitza en situacions que, malgrat ser molt personals i úniques, són lamentablement freqüents. El seu discurs va evolucionant fins a tornar-se col·lectiu, amb la implicació d’altres testimonis intersex que en complementen la visió. L’obra, sense fer spoiler, acaba amb un clar empoderament de la protagonista, fent-nos partícips del seu creixement final (metafòric i literal).
Tant l’escenografia d’Oriol Corral i Xesca Salvà com els visuals de Carme Gomila, acompanyen aquest viatge d’una forma molt empàtica. Deixant lloc per al relat que s’hi està explicant, l’espai escènic ajuda visualment a expressar tot el que va passant per la ment de Laura Vila Kremer. Durant l’espectacle, s’aconsegueix que el públic se senti, fins a un cert punt, un voyer; alhora que còmplice del que hi passa (tant en el bon com en el mal sentit de la paraula).
En resum, Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig és, definitivament, un acte de rebel·lió en si mateixa que ens ofereix la possibilitat de sortir del teatre tenint la certesa que hi hem après alguna cosa, a la vegada que hi hem rigut i (potser) plorat. La interpretació de Laura Vila Kremer, que emana transparència i sinceritat, ens convida a pensar sobre la necessitat que tenim de sentir que pertanyem a alguna cosa i d’encaixar en el nostre entorn. Això, com a societat, sí que ho tenim: volem ordenar-ho i encaixonar-ho tot. Llavors, què passa quan t’assignen una etiqueta que t’assenyala com a diferent de la resta? Aquestes etiquetes poden ser un verí, però alhora la llavor d’una comunitat.
Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)
