Medusa
El Canal, 1 de desembre de 2017
Medusa és una impactant novel·la que l'escriptor i filòsof Ricardo Menéndez va publicar l'any 2012 i que Pablo Ley va adaptar per teatre. Va ser la companyia La Virgueria, sota la direcció d'Aleix Fauró i Isis Martín, que va fer-ne l'adaptació teatral guanyadora el premi Quim Masó 2016 i estrenada al Teatre El Canal de Salt dins la programació de Temporada Alta 2017. La història que relata Menéndez -un assaig disfressat de novel·la- ens explica la vida de Prohashka, un personatge que durant la primera meitat del segle XX hauria filmat, retratat i pintat els horrors que es van viure en les diferents guerres d'Europa i Àsia, amb la curiositat i paradoxa que, si bé va deixar una gran pila d'imatges com a testimoni dels horrors, no n'hauria deixat cap d'ell mateix. Existe una paradoja profunda en Prohaska, el hombre que cultivó las tres cimas del icono – pintura, fotografía y cine- del siglo XX, pero de quien no se conserva un solo retrato, una sola imagen de pasaporte, una sola huella en celuloide.
L'obra ens planteja una sèrie de qüestions sobre com afrontar els horrors que la pròpia humanitat crea i com l'art serveix de mitjà per aproximar-nos a un terreny que solem incloure dins el món de la ficció. Quin paper juga l'artista quan es dedica a deixar petjades d'allò més terrorífic que ha creat l'home? És possible romandre darrere la càmera o pinzell abandonant qualsevol tipus d'ideologia i ensenyar com a únic objectiu? Es pot viure sense ideologia? És l'art el resultat dels pensaments del creador o pot arribar a convertir-se en una mera exposició de fets, sense que el qui ho ha creat hi estigui necessàriament implicat? I els espectadors? Quin paper aportem en les històries terrorífiques dels altres? En som partícips pel fet de saber-ne l'existència?
La Medusa mira sempre el públic. I el públic es petrifica, emmudeix. Els quatre personatges que apareixen són sempre narradors, sense produir un sol diàleg en tota l'obra; ens expliquen la història d'un personatge, el misteriós Prohaska, encarnat per Pepo Blasco. Patrícia Bargalló posa la veu a la dona de l'artista; Sergi Torrecilla a un amic íntim; i Isis Martín és la que excava en la seva vida, la que vol saber-ne més, la que ens descobreix els personatges per fer parlar a Prohaska, per fer parlar el passat, per fer parlar l'horror; l'anem esbrinant a través de la seva vida, de les seves obres, de la gent que va conèixer, i sobretot a través dels objectes. L'escenari n'exposa una gran quantitat que el nostre camp visual percep: els veiem, però d'entrada ens és impossible entendre'ls. Objectes en blanc i negre, objectes congelats, que fins que no són tocats per algun dels actors, no agafen sentit, no recobren vida, no ens transmeten un missatge. Passa el contrari que en el mite de Medusa: en lloc de petrificar-se davant la mirada del monstre, reviuen quan hi posem el mirall davant.
El món actual és un món d'imatges, un món d'icones que canvien constantment i que emplenen les nostres pantalles de missatges que perden cada vegada més força. Walter Benjamin ja ho anunciava a L'obra d'art en l'època de la seva reproductibilitat tècnica, anunciant la pèrdua d'àuria de l'obra original per culpa de la quantitat de còpies que farien ombra a l'objecte primigeni. I llavors hauríem de plantejar si, després de fotografiar o reproduir de manera incansable l'horror, aquest mateix, gràcies a les múltiples reproduccions, perd eficàcia o, per contra, encara fa guanyar més pes al mateix mal. Si el mirall va petrificar la medusa, el teatre petrifica l'horror. No us perdeu aquesta obra, no deixeu de llegir la novel·la.
Andrea Bonet Aldeguer
