Medusa
Teatre El Canal de Salt, 1 de desembre de 2017
[caption id="attachment_1410" align="aligncenter" width="318"]
L'escenari després de la funció. Font: Cris Adroher.[/caption]
Medusa explica la vida de Prohaska, un personatge inventat, que amb l’arribada del nazisme al govern d’Alemanya és contractat com a fotògraf oficial del ministeri de propaganda del règim. Prohaska és l’excusa per repassar els grans genocidis del segle passat: els camps de concentració nazis, les dictadures d’Amèrica del Sud, la bomba atòmica d’Hiroshima...
Pablo Ley ha fet l’adaptació teatral de Medusa (novel·la homònima de l’escriptor Ricardo Menéndez Salmón, un autor multipremiat). L'han dirigida les ànimes de La Virgueria, Aleix Fauró i Isis Martín. Aquesta última, alhora interpreta a un dels personatges de l’obra, juntament amb Pepo Blasco, Patrícia Bargalló i Sergi Torrecilla. L’obra va ser la guanyadora del Premi Quim Masó de l’any passat (guardó al millor projecte escènic inèdit de Catalunya), i a més d’haver-se estrenat en el Temporada Alta, ha fet estada al Teatre Nacional de Catalunya del 20 al 23 de desembre d’aquest any.
Cada un dels quatre actors s’encarreguen d’interpretar a un dels personatges de la trama (el fotògraf, la seva dona, el seu millor amic i una investigadora que troba les fotografies de l’artista, anys després de la seva mort), alhora que comparteixen el paper de narrador de manera coral.
En relació a l’escenografia, la primera impressió ja impacta per les dimensions de l’escenari (enorme) i pel gran nombre d’elements i objectes dispersos que s’hi troben, aparentment sense relació entre sí i sense un ordre establert. Però a mesura que avança la història, una s’adona que res hi és perquè sí, perquè els actors interactuen amb cadascun d’aquests objectes, que de cop i volta prenen sentit i expliquen part dels diferents capítols que va viure, retratar, filmar o dibuixar Prohaska. Així doncs, podem dir que l’escenografia és digna de les grans produccions del Teatre Nacional de Catalunya.
Pel que fa a les interpretacions dels quatre actors, em van semblar formidables. Crec que van saber transmetre les emocions que sentien els seus personatges; van demostrar la seva gran capacitat per retenir frases complexes i llistes interminables de noms propis; i van permetre que els espectadors ens imaginéssim les situacions que va presenciar Prohaska, tot i que aquestes no es representessin físicament durant l’obra. També haig de dir que, com a contrapartida, en un parell d’ocasions, els actors utilitzen paraules massa elevades pel meu gust, i com que en desconeixia el seu significat exacte, per uns instants vaig perdre el fil de la història, preguntant-me què volien dir exactament aquelles paraules.
En definitiva crec que a través d’aquesta obra, La Virgueria ha aconseguit unir, d’una forma molt poètica, la memòria històrica amb la reflexió personal sobre nostre paper en els esdeveniments actuals, fent-nos preguntar dues qüestions: Si la nostra ideologia sorgeix de la pròpia personalitat o si ve marcada per l’entorn i el context que ens ha tocat viure. I com valorem la passivitat quan es presencien crims o injustícies.
Sobre aquesta segona qüestió, m’agradaria recordar una frase del Premi Nobel de la Pau Desmond Tutu: <<Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor>>.
Cris Adroher
