Temps salvatge

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Manel Barceló, Sara Espígul, Marina Gatell, Alícia González Laà, Míriam Iscla, Malcolm McCarthy, Laia Manzanares, Carme Elias, Eduard Farelo, Borja Espinosa
Escenografia:
Lluc Castells
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vestuari:
María Araujo
So:
Jordi Bonet
Ajudantia de direcció:
Albert Arribas
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autoria:
Nao Albet, Marcel Borràs
Sinopsi:

Una tranquil·la urbanització fronterera es disposa a organitzar una celebració que tindrà lloc al pavelló municipal, el qual es troba situat a la sortida de la localitat, a prop d’una zona boscosa per on es comenta que transiten persones estrangeres de manera irregular.

Amb l’aparició de diverses pintades amb missatges amenaçadors, s’apoderarà de la població una espiral de por, suposicions i violència que no només trasbalsarà la vida rutinària dels seus habitants, sinó que acabarà pertorbant greument les seves normes de convivència.

Josep Maria Miró, finalista al text dels Premis de la Crítica 2018

Lluc Castells, Premi a espai escènic als Premis de la Crítica 2018

Ignasi Camprodon, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018

Jordi Bonet, finalista a espai sonor als Premis de la Crítica 2018

Laia Manzanares, finalista a revelació als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Temps salvatge

25/05/2018

El perill és nostre

per David Jou Bueno

Temps salvatge Teatre Nacional de Catalunya, 9 de maig de 2018

Una pintada desencadena el pànic a una urbanització aïllada: “Tornarem per abusar de les vostres dones”. Qui és aquest “nosaltres” amenaçant? És que són d’algú, les dones? Existeix, realment, l’amenaça? Així comença Temps salvatge, de Josep Maria Miró, de qui vam poder veure fa poc Nerium Park i Olvidémonos de ser turistas a la Sala Beckett, en un cicle dedicat a l'autor. Ara s’estrena al Teatre Nacional. L’actualitat —o urgència— del seu missatge és esfereïdora.

No són només les pintades el que desestabilitza la urbanització: la Ivana (Laia Manzanares), néta d’una de les veïnes (Carme Elias), porta amb la seva presència un passat que alguns creien haver superat.

De l’obra, dirigida per Xavier Albertí, impressiona l’escenografia hiperrealista. Sobre l’escenari s’ha construït un bloc de pisos, literalment. Veiem quatre famílies en la intimitat a través dels balcons dels seus apartaments. També les veiem a l’espai públic, la zona comunitària amb piscina. A partir de la il·luminació i d’un joc de parets recreen també un pati d’institut de secundària i un descampat. Aquesta proposta, que sembla pròpia del cinema, assoleix una realitat gens comuna al teatre.

La interpretació resulta a vegades lenta, tot i que té moments trepidants amb diàlegs intercalats i pels efectes sonors hitchcockians. La lentitud es pot veure aguditzada pel mateix text, amb deu personatges —tots rellevants—, molts conflictes o fronts oberts, i alguns diàlegs reiteratius; i per la durada, de 2h 45 min (entreacte inclòs).

Destaca la interpretació que en fa la Laia Manzanares, de la néta nouvinguda. És una adolescent víctima de la crueltat, negligència o complicitat dels adults. La seva actitud descarada i sarcàstica, amb una energia trepidant, la fa el personatge més genuí. L’últim diàleg entre ella i un veí professor d’institut (Eduard Farelo) sobre l’abús sexual, el dolor causat i la responsabilitat és realment agònic, punyent.

El Temps salvatge ens mostra la dificultat d’afrontar allò desconegut i la irracionalitat de la sensació de perill. Aquest conflicte, que pot ser social o polític, és en darrer terme íntim. Aquell mal, aquella amenaça que els personatges busquen fora la troben també, en última instància, a dintre seu.

David Jou @DavidDovlatov