Una tranquil·la urbanització fronterera es disposa a organitzar una celebració que tindrà lloc al pavelló municipal, el qual es troba situat a la sortida de la localitat, a prop d’una zona boscosa per on es comenta que transiten persones estrangeres de manera irregular.
Amb l’aparició de diverses pintades amb missatges amenaçadors, s’apoderarà de la població una espiral de por, suposicions i violència que no només trasbalsarà la vida rutinària dels seus habitants, sinó que acabarà pertorbant greument les seves normes de convivència.
Josep Maria Miró, finalista al text dels Premis de la Crítica 2018
Lluc Castells, Premi a espai escènic als Premis de la Crítica 2018
Ignasi Camprodon, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018
Jordi Bonet, finalista a espai sonor als Premis de la Crítica 2018
Laia Manzanares, finalista a revelació als Premis de la Crítica 2018
Temps salvatge TNC, 8 de març de 2018 [caption id="attachment_2292" align="aligncenter" width="380"] @May Zircus[/caption] Xavier Albertí aposta per la dramatúrgia catalana en gran format de la mà de Josep Maria Miró, al qual aquesta temporada la Sala Beckett li dedicà un cicle temàtic amb la programació de Olvidémonos de ser turistas (2018) i Nerium Park (2013). Autoria catalana contemporània en estat de gràcia.
La història de Temps salvatge es desenvolupa a una urbanització, mirall de la societat actual, on hi conviuen de manera més o menys harmònica quatre famílies de veïns. És amb l’arribada de la Ivana i l’aparició de diverses pintades que les relacions entre aquests perdran a poc a poc l’equilibri. Un text actual carregat de detalls i amb contingut suficient per a generar, si es volgués, diverses obres per separat. Per això es fa difícil predir quin serà el desenllaç de tot plegat. L’autor juga fins a l’últim instant, afegint informació en petites dosis i sabent com fer-s’ho per sorprendre.
El repartiment escollit és garantia de solvència. Encapçalats per Laia Manzanares, l’encarnació del desvergonyiment, tots donen vida a personatges complexes i farcits de secrets, aliment primordial que possibilita l’atenció constant a un muntatge llarg. La posada en escena destaca per les dimensions de l’escenografia, obra de Lluc Castells, que aprofita cada racó de la sala gran del TNC, i una banda sonora i disseny de llums que emfatitzen l’essència inquietant de l’obra.
Aquest és un lloc bonic per viure? La pregunta encara ressona. En el fons Miró reflexiona sobre l'origen de les pors, els secrets amagats i la convivència en la societat actual.
Raúl Coluche @RaulColuche