Macho man

informació obra



Ajudant de direcció:
Alba Pujol
Dramatúrgia:
Ferran Dordal, Alba Pujol, Irene Vicente Salas, Àlex Rigola
Escenografia:
Max Glaenzel
So:
Igor Pinto
Vídeo:
Alejo Levis
Companyia:
Altra Bilis Teatro
Autor:
Angélica Liddell
Sinopsi:

Un espectacle-instal·lació sobre violència masclista. Un viatge escènic que convida els espectadors a desplaçar-se per diferents espais, guiats per una dona que ha sofert violència de gènere. Els deu espais tenen un mecanisme d’interacció per ensenyar diverses cares de la violència masclista: en l’àmbit de la parella, familiar, laboral, social i judicial. Qui són les víctimes? Com reaccionen els poders davant la situació? Preguntes que planteja Àlex Rigola en una proposta que remourà.

Crítica: Macho man

27/11/2018

El via crucis de la violència masclista

per Lucia Gusmaroli

Macho Man Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona, 17 d’octubre de 2018

De vegades anar al teatre és ocasió de diversió i entreteniment. Altres cops hi anem per a aprendre i reflexionar sobre nosaltres mateixos i la societat que ens rodeja, a costa de trencar la bombolla de la tranquil·litat en què ens havíem refugiat. És el cas de la darrera creació de Alex Rigola i Heartbreaker Hotel, titulada Macho Man, que s’ha estrenat a Temporada Alta i es pot veure del 16 al 25 de novembre al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona.

Macho Man no és una obra convencional: es tracta de una instal·lació de teatre document a partir de testimoniances reals. S’accedeix a la instal·lació en grups de 6 persones; a l’entrada cadascú rep uns auriculars amb un número d’identificació que al llarg del recorregut servirà per a poder dur a terme les activitats interactives. Abans d’entrar a la primera sala els operadors donen instruccions, incloent també el cas que algú se senti malament i vulgui sortir. Hi ha un pare que va acompanyat pels fills de 12 i 13 anys i també l’adverteixen que la obra no és recomanada per a menors de 15 anys, però els tres decideixen prosseguir.

Comença així el recorregut per la instal·lació, constituïda per deu espais (i dotze moments) en els quals explorem cares diferents de la violència masclista. Ens guia, virtualment, la veu d’una dona que ha patit violència de gènere. A cada espai haurem d’escoltar testimonis, mirar els objectes col·locats a les parets, llegir sentències o entrevistes, interactuar amb un company... Cada part de la instal·lació ens obliga a fixar-nos en allò que moltes vegades, molta gent, ha fingit no veure: la violència masclista és per tot arreu. La nostra societat n’està tan profundament impregnada que sovint – massa sovint – no reaccionem davant d’un abús perpetrat contra una dona, ja sigui una desconeguda o una persona del nostre entorn. Hem de reconèixer les nostres culpes.

Al llarg del recorregut escoltem històries diferents, sempre narrades des de la perspectiva femenina, i ens assabentem de fets tan atroços que fan plorar de fàstic i ràbia. Els documents que veiem, escoltem i llegim ens implanten al cervell les llavors de preguntes que es fan més i més grans al llarg de l'obra: per què? Com és possible que no s’hagi pogut o volgut fer res per a totes les víctimes d’abusos masclistes? Com és possible que un home, un marit, un pare arribi a desenvolupar una perversitat tan extrema?

El format d’aquesta obra-instal·lació és molt peculiar. Si bé falta el contacte amb els actors, la tria dels documents àudio és molt curosa i escoltar-los individualment a través dels auriculars, en lloc, per exemple, de la transmissió per megafonia, permet individualitzar l’experiència i fer-la més intima, més privada, i dona la sensació d’un contacte individual amb les dones que narren les seves experiències. El disseny dels espais mai no és casual: al contrari, sembla ressaltar els continguts i és molt ben complementat pels mitjans audiovisuals. Potser seria encara més interessant permetre als espectadors de prendre’s més temps i no estar obligats a moure’s amb els companys del grup: alguns espais són molt densos de documents i objectes i potser algú agrairia poder-los examinar-los amb més calma, explorant l’espai amb llibertat.

Macho man no és una d’aquelles obres que es van a veure per a passar una estona amena. Al contrari, és segur que t’ho passaràs malament. Tot i així, és una experiència imprescindible, que obliga a prendre consciència d’una realitat horrible que moltes dones han patit i pateixen. És necessari replantejar-se la educació que rebem i donem i qüestionar els nostres comportaments com a testimonis, com a parelles, com a educadors.

Sisplau, aneu a veure Macho Man i porteu-vos-hi els vostres pares, les vostres parelles i els vostres amics.

Lucia Gusmaroli @lucia_sin_tilde