Macho man

informació obra



Ajudant de direcció:
Alba Pujol
Dramatúrgia:
Ferran Dordal, Alba Pujol, Irene Vicente Salas, Àlex Rigola
Escenografia:
Max Glaenzel
So:
Igor Pinto
Vídeo:
Alejo Levis
Companyia:
Altra Bilis Teatro
Autor:
Angélica Liddell
Sinopsi:

Un espectacle-instal·lació sobre violència masclista. Un viatge escènic que convida els espectadors a desplaçar-se per diferents espais, guiats per una dona que ha sofert violència de gènere. Els deu espais tenen un mecanisme d’interacció per ensenyar diverses cares de la violència masclista: en l’àmbit de la parella, familiar, laboral, social i judicial. Qui són les víctimes? Com reaccionen els poders davant la situació? Preguntes que planteja Àlex Rigola en una proposta que remourà.

Crítica: Macho man

29/11/2018

Violència en estat cru

per Jan Cabarrocas i Fernàndez

Macho man Teatre Municipal de Girona, 18 de novembre de 2018. [caption id="attachment_3567" align="aligncenter" width="349"] Fotografia: Martí Artalejo[/caption]

La societat és canviant i dinàmica, però també és cert que venim d’on venim i que el passat no és quelcom que es transformi de la nit al dia. Macho man és una proposta trencadora que parteix d’aquesta idea de capacitat de canvi per a buscar nous horitzons i possibilitats on la igualtat entre gèneres sigui una realitat. A través d’aquesta instal·lació de teatre documental, Àlex Rigola posa sobre la taula un conflicte latent en l’actualitat: la violència masclista. Per a fer-ho, utilitza un fil narratiu punyent que interpel·la i qüestiona constantment l’espectador, el qual pren un rol actiu i de responsabilitat sobre la problemàtica.

Tal i com indiquen des d’un inici, és un espectacle que pot ferir la sensibilitat d’algunes persones. La proposta no només posa el conflicte sobre la taula, sinó que et fa partícip d’aquest. A través d’un seguit de mòduls, els espectadors són guiats per un trajecte on es mostren moltes cares de la realitat de la manera més crua. En grups de sis persones i gràcies a la veu d’una supervivent anònima que fa de guia, t’endinsen en un viatge ple de situacions que desperten l’autocrítica i la reflexió sobre les estructures que sostenen i perpetuen aquesta discriminació envers les dones i els seus drets. El més preocupant és justament que no es tracta d’un relat abstracte i inintel·ligible, sinó que s’exposen situacions que no s’allunyen gaire de la nostra quotidianitat i que evidencien que aquest és un problema estructural en què tothom hi té quelcom a fer al respecte.

Pel que fa a l’estètica dels espais, aquesta és força minimalista, la qual cosa en destaca el contingut. Malgrat tot, dóna coherència el missatge i transporta a l’espectador per diverses atmosferes, cadascuna de les quals provoca un seguit de sensacions i emocions. A més a més, generalment es tracten d’espais freds que no conviden a sentir-se còmode, i que podrien recordar l’allunyament amb què moltes vegades es tracta el tema de la violència masclista, ja sigui dins l’àmbit públic, privat o judicial.

Amb tot, un cop sortit de la instal·lació la necessitat de canvi es veu clara i molt necessària, com també la importància de fer un treball tan social com individual respecte aquesta problemàtica. Realment es tracta d’una proposta imprescindible que aconsegueix transformar els riures d’abans d’entrar a la instal·lació en un silenci sepulcral un cop sortit.

Jan Cabarrocas @JanPicapiedra