Los figurantes
Teatre Alegria de Terrassa, Festival TNT, 2 d'octubre de 2021
Los figurantes, la nova peça de la companyia Ça marche, continua amb la pràctica de pujar nens i nenes dalt de l’escenari. Aquesta vegada la proposta és la d’un joc tant per als nens ‒que no són actors i s’han de limitar a jugar amb total llibertat i improvisant dalt de l’escenari‒ com per als espectadors, que se’ls convida simplement a observar-ho. Però el que pot semblar un plantejament més aviat innocent i senzill, pren derives més fosques de l’esperat per totes dues bandes.
Los figurantes posa al descobert la mirada adulta sobre la infància. La proposta assigna nítidament, sense subterfugis, el paper d’observador i d’observat. Això resulta en una certa incomoditat a l’hora de mirar: podem topar amb el propi morbo, i amb la complaença o el judici segons si el que passa a l’escenari s’adiu més o menys a la nostra idea d’infància. En definitiva, el dispositiu ens proposa mirar l’escenari de tal manera que inevitablement acabem girant-nos sobre la pròpia mirada. ¿Des d’on mirem? O més aviat: ¿des d’on la cultura occidental ha mirat els nens i les nenes? ¿quines idees i projeccions els hem adjudicat? L’espectador és un voyeur que s’enxampa a si mateix.
La proposta de “Ça marche” és indubtablement potent i sacsejadora. Els objectes i materials oferts als nens per al joc provoquen situacions de gran força escènica. Tot i ser improvisació, el que passa a l’escenari és pràcticament sempre interessant. A més, es planteja com un joc, però desemboca en tot tipus d’escenes: hi reconeixem la tendresa, l’humor i la innocència, però també la crueltat i l’egoisme. És a dir, funciona en certa manera com un mirall. Així mateix, els elements sonors (els sons i sorolls, la música i la distorsió de les veus) introdueixen efectes inquietants i poderosos. Hi destaca també el moviment, on la companyia ha comptat amb l’assessorament d’Antes Collado. Tot això està combinat amb la projecció de frases a la pantalla transparent que separa els nens del públic. Fan referència a contes i faules populars relacionades amb els infants. Aporten un interessant contrapunt, que posa èmfasi en la visió cultural de la infància, però potser de vegades poden provocar una certa saturació de signes.
Amb una premissa aparentment senzilla, Los figurantes proposa una excel·lent exploració del joc, l’acte de mirar i la infància. Com en les bones peces teatrals, les preguntes es multipliquen, i surts del teatre amb un rau-rau a l’estómac i un feix de dubtes al cap. La idea i el plantejament són molt bons, i el resultat, captivador, i confirmen que, efectivament, ça marche.
Gemma Bayod Pastor
@gemma.bayod
