Àngels a Amèrica (S’acosta el mil·leni i Perestroika)
Teatre Lliure, 17 de novembre de 2018
[caption id="attachment_3552" align="aligncenter" width="530"]
Fotografia: Felipe Mena[/caption]
Fa poc més de vint anys Àngels a Amèrica de Tony Kushner passava pel Teatre Nacional de Catalunya sota la direcció de Josep Maria Flotats amb només la primera part d’aquesta. Després d’unes quantes primaveres, es presenten enguany les dues parts d’aquesta colossal obra de Kushner dirigida per David Selvas dins una proposta reduïda a quatre hores, en comptes de vuit, força fidel al text i poc arriscat per aquest.
Àngels a Amèrica ha sigut una de les obres contemporànies més importants i amb més ressò de finals del segle XX que ara compleix el seu vint-i-cinquè aniversari. Una obra dividida en dues parts, S’acosta el mil·lenni i Perestroika, on es contempla l’Amèrica de mitjans dels anys vuitanta tot just esclatada la crisi de la SIDA i amb una administració conservadora de Reagan. Els habitants aleshores s’enfronten a la vida i la mort, l’amor i el sexe i al cel i a l’infern. En boca dels nostres personatges es contemplen aquests temes rellevants, llavors en aquells temps, i que avui en dia amb l’era Donald Trump ressonen més que mai. L’obra barreja la crua realitat amb la ficció onírica que fa esvair l’existència oblidant el terror d’aquesta amb un toc d’humor cínic per maquillar la tragèdia devastadora.
El repartiment d’aquesta posada en escena compta amb els joves actors de la Kompanyia Lliure i tres convidats estrella (Arquillué, Peña i Rabadan). Pere Arquillué, després d’haver fet de Louis Ironson en la versió del 96, aquest cop pren el personatge de Roy Cohn, figura real i tot un símbol d’Amèrica, hipòcrita i rebutjable a més a més del preceptor de Donald Trump. Arquillué, un cop més, es menja l’escena amb la seva brillant interpretació que evoluciona a la perfecció mostrant les misèries del personatge i en efecte d’Amèrica sencera. Vicky Peña també n’és una que trepitja fort en aquesta proposta sota els papers de Hannah Pitt, la mare mormona, el rabí i el vell bolxevic. L’obra és força coral, malgrat tot gira entorn del jove Prior Walter afectat per la SIDA que en aquest cas l’actor Joan Amargós defensa amb una gran potència dalt de l’escenari.
Pel que fa a l’escenografia de Max Glaenzel facilita els canvis d’escenes fent aquests moviments transparents, mostrant els camerinos, i agilitzant-los perquè tot agafi un ritme força dinàmic, on les escenes se superposen i fins i tot es precipiten una sobre l’altre. Per part de la direcció es veu la intenció de buscar un joc teatral per una obra dinàmica i amb un ritme trepidant, de vegades massa i tot, fent que no es pugui assaborir fins al final les reflexions que Kushner fa darrere d’aquest text àcid i dur.
Realment val la pena passar-se pel Lliure, veure aquesta magnífica peça purament teatral i submergir-se en la crítica als governs i la seva política, abastant així molts temes socials i apel·lant a reaccionar davant els canvis. Al Teatre Lliure el poder, la valentia, la llibertat, l’homosexualitat i la injustícia són els temes que hi habiten, tot i que… fora d’ell també… no?
Ariadna Grau
