Àngels a Amèrica
Teatre Lliure, 17 de novembre de 2018
El teatre lliure s’atraveix amb la gran obra de Tony Kushner, Àngels a Amèrica, i se n’ensurten prou bé, malgrat la retallada que han fet al text.
L’obra es separa en dues parts de durada similar: S’acosta el mil·leni i Perestroika. Si alguns de vosaltres heu anat a la primera però no us heu atrevit amb la segona no dubteu en anar-hi, la segona part és molt millor que la primera i ens aporta un joc escènic i teatral molt més gran.
L’obra de Kushner es situa en l’època de Reagan i sobretot durant la pesta de la sida. És ben coneguda per a abordar molt temes diferents en aquesta mateixa obra, ens situa en aquest marc per parlar-nos de política, amor, sexe, llibertat, poder, religió… la història segueix sobretot a Prior, un jove infectat per la sida i que intentarà com pugui seguir viu durant l’obra, un paper molt ben interpretat per Joan Amargós. Un altra dels personatges que cal destacar és el de Roy Cohn, un reconegut advocat, personatge real, que sovint utilitza mètodes poc ètics i que sabrà al cap de poc que també té el virus del VIH. Destaco aquest paper sobretot per la genial interpretació de Pere Arquillué, encara que he de dir que tots els membres de l’obra estaven a l’alçada, cosa que fa que encara sigui més agradable de veure. A partir de les vivències, sovint entrellaçades amb la fantasia d’un grup de personatges, se’ns farà un retrat dels Estats Units d’aquella època i de la vida en general. Els Estats Units en crisis. Donald Trump com abans Reagan. Roy Cohn mestre de Trump i la pesta de l'extrema dreta.
Destaco el tema de la religió perquè em sembla un tema molt prominent dins l’obra, ja el títol ho demostra. Quan parlem d’Estats Units hem de tenir en compte que és un país amb el 85% de la població creient, i encara més quan es va escriure l’obra. La pesta de la sida està molt ben representada en el terreny realista i del patiment dins la parella i el mateix portador que viu la malaltia a la primera part, sobretot seguint a Prior. Però en la segona part trobem que l’ús que es fa de la pesta és per metaforitzar alguna mena de càstig diví, la primera plaga d’un apocalipsi, on ens permet questionar-nos on ha quedat la figura de déu, després de veure tot el que estem veient. I la pregunta segueix oberta al acabar: on és Déu? Com podria permetre que morís tanta gent? La segona part de l’obra, que es permet sortir molt més del realisme que enmarca la primera, ens porta cap a aquest món que està visquent una gran transformació, des dels moments finals de l’URSS, el moment més fort de la malaltia i una lluita per a trobar sentit dins el caos. Se’m faria molt difícil extreure moments per parlar-ne, doncs el que recomano és veure-la.
Ens trobem davant una bona adaptació de David Selvas, segurament un bon coneixedor de l’estil de vida nord-americà a jutjar per les seves obres i que aquí es permet posar-lo en crisis, sempre seguint amb el ritme quasi de pel·lícula de Hollywood i unes projeccions que permeten que l’obra agradi a tot tipus de públic. Destaco també una escenografia enorme, que permetia tot tipus de joc per l’espai, donant protagonisme a la teatralitat i al joc escènic i que permetia fins als actors estar en escena tota l’estona. Destacar també un molt bon treball actoral que al cap i a la fi és el motiu pel qual cal anar a veure l’obra, doncs és un gran text i aquest cop ben interpretat.
Ferran Gordillo
