Livalone

Teatre | Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Francesc Cuéllar encarna el prototip de jove de vint-i-tants que intenta la gran fita de viure sol, sense compartir pis, a Barcelona. Amb la conferència com a format vehiculador, es construeix un relat en primera persona, amb lucidesa i humor, sobre els camins per arribar a l'autosuficiència abans dels trenta. Una dissecció de les adversitats i els entrebancs que han d'afrontar, per sobreviure amb una certa dignitat, una generació de joves millenials que viuen indefinidament en precari: l'especulació, la gentrificació, la bombolla immobiliària, el turisme de masses... Un repàs minuciós i sarcàstic dels usos i costums, drets i necessitats de la societat contemporània. Pel que toca a maneres de viure.

Crítica: Livalone

18/09/2019

Emancipar-nos, també, dels companys de pis.

per David Jou Bueno

LivaloneFira Tàrrega, Cal Trepat, 8 de setembre de 2019

Fotografia: Dos Puntos Fotografía

A les acaballes del Carnet Jove, un ja comença a plantejar-se si això de compartir pis haurà de ser per a tota la vida. Una idea, una il·lusió, germina: viure sol. Emancipar-se, no només dels pares, també dels companys de pis. Francesc Cuéllar presenta Livalone amb l’Agrupación Fundación Colectiva per parlar d’això. Qui? On? Quan? Per què? Com? Cuéllar es fa les preguntes necessàries i ens ofereix les seves pròpies respostes.

Juntament amb Alejandro Curiel, Cuéllar comença a la façana de Cal Trepat, una antiga casa d’un patró fabril de Tàrrega, fent-nos una visita guiada. Ens mostra aquest edifici que, ens revela, va ser la discreta casa d’estiueig de Mickael Jackson. Aquesta ficció serveix d’excusa per començar un petit recorregut que avança fins a l’autoficció, desplaçant el focus a la problemàtica del lloguer a Barcelona (i també a Madrid) —l’espectacle, en castellà, sembla pensat expressament per a ser representat tant aquí com allà.

La proximitat i senzillesa amb que Cuéllar s’adreça al públic, que el segueix com se segueix a un amfitrió quan ensenya casa seva, dóna honestedat a la història, per molta ficció que hi posi. El moment en que recita/rapeja sobre una base instrumental recorda Facto Delafé y las flores azules i genera una atmosfera íntima especial.

El públic surt de la casa entusiasmat, pel llenguatge fresc i descarat de Cuéllar i Curiel, i per la vigència del tema. Viure sol en comptes de compartir pis pot semblar un luxe capritxós, quan ens hem acostumat a que els preus de l’habitatge pugin mentre els sous baixen. Sort que hi ha joves que saben com explicar-ho.

David Jou@DavidDovlatov