Francesc Cuéllar encarna el prototip de jove de vint-i-tants que intenta la gran fita de viure sol, sense compartir pis, a Barcelona. Amb la conferència com a format vehiculador, es construeix un relat en primera persona, amb lucidesa i humor, sobre els camins per arribar a l'autosuficiència abans dels trenta. Una dissecció de les adversitats i els entrebancs que han d'afrontar, per sobreviure amb una certa dignitat, una generació de joves millenials que viuen indefinidament en precari: l'especulació, la gentrificació, la bombolla immobiliària, el turisme de masses... Un repàs minuciós i sarcàstic dels usos i costums, drets i necessitats de la societat contemporània. Pel que toca a maneres de viure.
Crítica: Livalone
29/10/2019
Livalone o la lluita contra la normalització de situacions de merda
Livalone Centre Cultural La Mercè, 24 d’octubre de 2019
Frances Cuéllar i Alejandro Curiel
Fran és un jove de 25 anys que busca consolidar la seva emancipació anant a viure sol. Tenint en compte les variables que envolten la seva situació així com la dels i de les joves de la seva generació, s’enfronta a una quimera: precarietat juvenil, entorns gentrificats o pisos segrestats pel turisme de masses són alguns dels esglaons que ha de saber trepitjar abans de fer-ho pròpiament en qualsevol lloc que pugui identificar com la seva llar.
Francesc Cuéllar i Alejandro Curiel ens ofereixen una obra pensada per sacsejar, des de la disposició de l’espai fins a les diferents eines emprades per transmetre el missatge. En concret, podem considerar que l’espai és mòbil si entenem com a espai l’indret que ocupen els actors juntament amb els espectadors i les espectadores. L’obra comença al patí del Centre Cultura La Mercè amb una mena d’introducció i amb el públic escampat al voltant dels actors. Un cop a l’interior, els dos personatges es barregen entre un públic limitat per una instal·lació que connecta les quatre parets de l’emplaçament.
Els dos personatges fan una mena de conferència en la qual expliquen en primera persona les dificultats per viure sol en una ciutat com Barcelona. Ho fan de forma magistral, recordant una mena de one man show bidireccional, amb una projecció de vídeos informatius que acompanyen un missatge quasi didàctic, projectat amb elegància des de diferents punts de la sala i que, acompanyat de la música, ens apropa al slam urbà.
Amb tot, el fil conductor de Livalone és el conjunt de dificultats i reptes a superar pel jovent no pertanyent a famílies amb multipropietats, per aconseguir complir amb la necessitat de viure sol, una necessitat que la realitat forja fins a convertir en un mer desig, molts cops inassolible.
