Fotografia: Erola Albesa Solsona
Amèrica
La Villarroel, 4 de gener de 2024
Quins són els episodis de la nostra història col·lectiva que recordem, reivindiquem i traslladem a les noves generacions? Quina és la lectura parcial que n’acostumem a fer? Sens dubte, la història de Catalunya té més d’un forat negre que s’ha intentat anar tapant amb el temps. Com desenterrem una realitat que sempre hi ha sigut? És més: què en fem, d’una realitat tant terrible com inhumana que, així i tot, hi ha certa gent que es dedica a justificar? “És que abans era així”. “És que tothom ho feia”. “És que fins i tot la reialesa en formava part”. “És que en aquella època no estava malvist”. Els temps canvien. Les perspectives canvien. Llavors, com fem front al fet que una bona quantitat d’”empresaris” catalans van fer fortuna comprant i venent esclaus negres?
Aquests són alguns dels temes que, des d’una perspectiva aparentment còmica, planteja l’obra Amèrica. D’entrada, partim d’una situació “quotidiana” (quotidiana per qui tingui una gran fortuna i es pugui permetre tenir una assistenta de casa, cavalls, unes quadres i, fins i tot, un viatge a l’espai). Un dinar. Un dinar d’aniversari. Una sèrie de personatges que se’ns van presentant, plantejant situacions que, per la majoria de les persones de la sala, ens sonaran tant irreals com surrealistes. L’arribada del fill de la família, en Max (Marc Bosch), amb la seva parella, la Kayla (Tamara Ndong), trasbalsarà el que es plantejava com un simple dinar d’aniversari per al noi i remourà secrets (no tan secrets) i episodis foscos del passat de la família Xifré-Vidal.
La resta de l’inventari de personatges el completen el pare (Joan, Joan Carreras), la mare (Cristina, Mireia Aixalà), l’àvia (Andrea, Carme Fortuny) i l’assistenta de la casa (Paula, Aida Llop). Les relacions entre els personatges són complexes i jerarquitzades, complicant les situacions en les quals es troben. Veiem uns personatges plans i que, majoritàriament, no tenen cap mena d’evolució, però amb unes interpretacions esplèndides que et mantenen dintre de la història i et fan riure metre vius els alts i baixos de la família.
El conjunt de l’obra fa còmplice a la sala d’un racisme històric i estructural. La incomoditat que s’hi respira és evident: com a part privilegiada de la societat, quina responsabilitat en tenim? Les bromes i comentaris, molts d’ells pensats per ser clarament racistes, desperten riures generals: de complicitat? D’incomoditat? De culpabilitat? Em vaig trobar davant d’una sala que, emparada per l’anonimat i la foscor del teatre, reia de rèpliques i acudits totalment inacceptables en altres situacions.
Els rols de poder i privilegi es fan evidents en molts moments, generant preguntes al voltant del paper del passat en una família: som de qui venim? Què en fem, de les accions dels nostres avantpassats? Com ens hi podem relacionar? Com podem intentar remeiar un passat llunyà (o no tant) que va en contra dels nostres principis?
En tot aquest ambient tens s’hi genera una angoixa propiciada, en part, pel disseny sonor hipnotitzant que planteja Damien Bazin. Durant l’hora i mitja que dura l’obra, hi ha un constant de música i sons d’ambient que acompanyen l’acció. Aquest espai sonor, sempre present en un volum baix, acaba donant peu una sensació que tibava la percepció i fa que cada vegada sigui més difícil no prestar-hi atenció. Una presència inquietant que no cessa en cap moment. Potser com l’inevitable pes de la memòria històrica?
El passat dels Xifré-Vidal passa a formar part dels flashbacks de l’obra, guiats a partir de les accions de la trama del present. L’àvia, l’Andrea, és qui comença a desenvolupar el tema i resulta ser l’enllaç entre l’Enitan (esclava comprada al segle XIX per Joan Xifré) i la família actual. Els lligams entre aquesta història de fa gairebé dos-cents anys i la reacció de la família quan el seu fill els presenta la seva parella negra no estan tan allunyades com ens agradaria. Les transicions entre una època i l’altra estan molt ben trobades, traslladant els possible paral·lelismes entre uns comportaments i altres d’una forma orgànica i molt ben acompanyada pel disseny de llums de Jaume Ventura.
En tot això, s’hi suma el perill de parlar sobre el privilegi des del privilegi: l’obra està escrita i dirigida per dos homes blancs (Sergi Pompermayer i Julio Manrique). És cert que, malauradament, dins del teatre català tenen veu pocs noms (i molt concrets), però em pregunto si s’hauria de plantejar fins a quin punt és una reflexió autocrítica produir una obra sobre l’esclavisme a Catalunya i fer-ho amb una dramatúrgia que sempre partirà del privilegi. Quin és el llegat que ens han deixat els nostres avantpassats esclavistes? I quina és la nostra responsabilitat social sobre aquest? Malgrat això, l’obra tracta el tema amb sensibilitat, mostrant un teixit fet a partir de la suma de capes, de les quals se’n poden fer lectures diferents. Podríem dir que Amèrica és una comèdia incòmoda i angoixant, però, desgraciadament, actual i necessària.
N’hi diem Amèrica, a l’obra, que és el nom que assigna l’esclavista a la noia que compra: l’Enitan. No tindria més sentit que es digués així? Enitan. El seu nom real. Com podem fer un exercici d’autoreflexió sobre el llegat de l’esclavisme si no anem una mica més enllà? Enitan, “aquella qui té una història”.
Erola Albesa Solsona
(@erolaalbesa)
