Smiley, després de l'amor

Teatre

informació obra


Autoria:
Guillem Clua
Direcció:
Guillem Clua
Intèrprets:
Albert Triola, Ramon Pujol
Escenografia:
Sergi Corbera
Vestuari:
Sergi Corbera
So:
Roger Ábalos
Sinopsi:

Smiley, després de l’amor és una brillant comèdia romàntica tremendament contemporània, que narra la història d’amor entre l’Àlex i el Bruno, una parella que fa vuit anys que es va enamorar inesperadament i ara s’enfronta a problemes una mica més madurs, però igual de divertits i entretinguts.

Smiley, després de l'amor és una nova història dels personatges creats per Guillem Clua a Smiley, una història d'amor, un espectacle que després d'haver iniciat funcions a la sala Flyhard, va seguir amb èxit durant tres temporades al Teatre Lliure i al Club Capitol, i que ha girat per tot el món en més de 10 produccions internacionals.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Smiley, després de l'amor

07/12/2020

Ensopegar amb l'amor

per Martí Rossell Pelfort

Smiley. Després de l'amor
Aquitània Teatre, 2 de desembre de 2020

L'Àlex i el Bruno es retroben. Han ensopegat l'un amb l'altre i, tot els anys que havien obligat a oblidar-se, s'han esvaït. Qui són? Han canviat? Són feliços? Què senten l'un per l'altre?

L'èxit aclaparador de Smiley: una història d'amor ha fet que Guillem Clua en faci una segona part, independent de la primera (jo us ho confirmo, que no la vaig veure) que es mira l'amor des d'un punt de vista madur, als quaranta anys. Malgrat els esforços per racionalitzar tot el què els passa els sentiments els fan ballar, els records els fan riure i ens pensaments els fan dubtar. Sis anys després de l'amor (i el desamor) arriben els dubtes.

Guillem Clua serveix un joc dramatúrgic senzill, eficaç. Escenes del present, flashbacks, "aclariments per a heterosexuals", narració a públic, canvis de personatge, barreja realitat ficció... un poti-poti d'escenes que convenç, dona ritme i, sobretot, enganxa. Dos personatges ben trenats que s'entrebanquen constantment amb ells mateixos (també de manera literal). 

Albert Triola demostra un talent immens per la comèdia (sense abandonar la ingenuïtat que li vam veure a Dansa d'agost) i Ramon Pujol és ràpid i fa diana a cada rèplica i a cada silenci. La màgia de l'Àlex i el Bruno és la màgia de Triola i Pujol. Tenen química. Les abraçades i els silencis, els petons i les paraules. S'entenen. 

El públic gaudeix veient retratades les ridiculeses de la seva generació: el no llegir bé el mòbil i portar ulleres de prop, el Grinder aclarit pels heterosexuals, les constants referències a la primera part, els records d'infantesa, la voluntat de madurar... Un espectacle intergeneracional (que pica l'ullet als gais de quaranta anys que omplen la platea) i atractiu, perquè l'amor ens interessa. I perquè l'Àlex i el Bruno tenen els dubtes d'amor, compromís, fidelitat o maduresa que, poc o molt, tenim tots.

Martí Rossell Pelfort
@MartiRosPel