Smiley, després de l'amor

informació obra



Autor:
Guillem Clua
Direcció:
Guillem Clua
Intèrprets:
Albert Triola, Ramon Pujol
Escenografia:
Sergi Corbera
Vestuari:
Sergi Corbera
So:
Roger Ábalos
Sinopsi:

Smiley, després de l’amor és una brillant comèdia romàntica tremendament contemporània, que narra la història d’amor entre l’Àlex i el Bruno, una parella que fa vuit anys que es va enamorar inesperadament i ara s’enfronta a problemes una mica més madurs, però igual de divertits i entretinguts.

Smiley, després de l'amor és una nova història dels personatges creats per Guillem Clua a Smiley, una història d'amor, un espectacle que després d'haver iniciat funcions a la sala Flyhard, va seguir amb èxit durant tres temporades al Teatre Lliure i al Club Capitol, i que ha girat per tot el món en més de 10 produccions internacionals.

Crítica: Smiley, després de l'amor

06/12/2020

Una comèdia de pel·lícula

per Héctor Naranjo-Gàmez

Smiley, després de l'amor
Aquitània Teatre, 4 de desembre de 2020

L’obra que ens ocupa és una segona part però no cal haver vist la primera per entendre-la, tot i que és millor per sentir-se còmplice amb algun guiny a la primera i conèixer per endavant llocs i gent que es tornaran a visitar a la segona. Dit d’altra manera, si hom ja s’ha encarinyat amb la història original, gaudirà més la seqüela. Aquesta divertidíssima comèdia romàntica viu gràcies al text de Guillem Clua que batega com el teu cor quan et trobes amb el teu ex. És una història sobre sentiments poc explorats en la cultura en general, sobre els sentiments que queden per una persona que hom va estimar un temps que ha quedat en el passat; premisa que, curiosament, corregeix l‘Smiley original. Smiley, després de l’amor es qüestiona si realment hi ha un fil vermell que connecti dues persones destinades a estar juntes.

Aquest primer paràgraf podria haver estat parlant d’una pel·lícula i no d’un espectacle sobre un escenari, això és perquè l’obra balla entre la comèdia romàntica que estem tan acostumats a veure a la gran pantalla i la comèdia aristofànica més punyetera. Aclaració: els personatges s’interrompen l’un a l’altre enmig dels relats per fotre’s amb el públic i “aclarir coses als heteros de la sala”. Així fan un intent de riure's de Love Actually amb aires de cult, des de la comèdia teatral, per a dir un segon després que la pel·lícula no es toca; una dualitat que personifiquen l’Àlex i el Bruno i que tenim tots encara que no ho reconeguem. L’Albert Triola (el Bruno) i el Ramon Pujol (l’Àlex) ho fan de primera, se’ls veu molt a gust en els personatges. Massa còmodes inclús es podria dir? Però si la culpa d’això ha de recaure sobre algú és sobre la direcció i sobre el text, que són el mateix en aquest cas. Com es comentava al principi, el text és el cor d’aquesta obra i la direcció està organitzada per a ell, per a enaltir-lo. El ritme del diàleg és sublim i la història preciosa, però la resta d’elements escollits o sobren o només hi son per fer bonic, si no aporten al text.

De totes maneres això és només si ens posem tècnics. Aquest últim punt de la crítica és més aviat un ànim o desig de que se’n faci una pel·lícula, on tot brillaria millor. Curiosament totes les històries referenciades en l’espectacle son pel·lícules (‘Cuando Harry conoció a Sally’, Tienes un em@il, Annie Hall...). En resum: és una aposta segura per a no parar de riure i per a patir preguntant-se què passarà amb aquest parell que ja no son parella.

Héctor Naranjo-Gàmez
@hector_naranjo_gamez