Les cigonyes venen de Tailàndia
El Maldà, 22 de juny de 2018
[caption id="attachment_2551" align="aligncenter" width="500"]
© Medea Films[/caption]
La companyia Els McGregor Teatre estrena, de la mà de la dramaturga i directora Blanca Bardagil, el seu nou espectacle: Les cigonyes venen de Tailàndia (L’hora abans que jo nasqués). Els actors Xavier Alomà, Boris Cartes, Lara Correa i Laura Riera protagonitzen aquesta comèdia que s’acaba transformant en un thriller inquietant.
Tot comença amb dues germanes, Rita (Laura Riera) i Sandra (Lara Correa), i la parella de la segona, Jordi (Xavier Alomà). Brinden per celebrar que la Rita aviat tindrà un fill, i per animar la festa, juguen a un joc de penyores amb la complicitat –que no la participació, no patiu– del públic. Tot jugant, van apareixent veritats que transformen l’ambient distès en una situació trepidant i impossible –o, com a mínim, improbable–, que es veurà agreujada amb l’arribada d’en Guillem (Boris Cartes), un “amic” dels tres primers personatges que desencadenarà una concatenació de conflictes: ha de compartir una mare soltera la criança del fill amb el donant? quines persones considerem “família”, i fins a quin punt estan per davant de tot? fins on som capaços d’arribar davant una situació de traïció?
L’obra, d’una hora justa de durada, es resol de forma trepidant perquè la quantitat de girs argumentals ho exigeix i també gràcies al subtil però acurat disseny de llums (Aina Vergés) i de so (Damià Duran), que acompanyen la història amb efectes dramàtics en els moments de més intensitat o tensió. Alomà, Cartes, Correa i Riera interpreten de forma marcadament naturalista (malgrat la situació insòlita) uns personatges que, si bé en un principi poden semblar plans i arquetípics, aconsegueixen produir sorpreses en el desenllaç de la història.
El text ens mostra una successió de punts de gir de 180 graus que potser no sempre tenen una causa prou justificada o un efecte real en la trama. Així i tot, el joc dramàtic de llums i sons, ens situa en una atmosfera de realisme estranyat que li va molt bé al text, però realisme, al capdavall. Potser si el muntatge es decantés cap a un to més grotesc i no intentés buscar la naturalitat en uns fets que no en tenen res, de naturals, guanyaria en força i interès, si bé el punt de partida ja ho és força, d’interessant.
Amb tot, el final, trencador i resolutiu, que recorda lleugerament el pretext de la sèrie How I met your mother?, sembla justificar l’esbojarrada història que se’ns acaba d’explicar, i deixa triar al públic si se la vol creure o no.
En parlarem més amb la companyia al col·loqui postfunció que farem la Judit Martínez Gili i jo al Maldà el proper diumenge 1 de juliol. Us hi esperem!!!
Nil Martín
@Nil_ml
[embed]https://vimeo.com/266481333[/embed]
