Not loving
Sala Versus Glòries, 19 de gener de 2022
Que els joves se sentin identificats al teatre és un repte 100% actual. Necessitem apropar-nos a històries que no ens resultin alienes o massa llunyanes. Potser ens és més fàcil trobar refugi en la música o en les sèries, però des de fa uns anys el teatre s'ha entestat a resultar interessant pels joves. Les obres que n'han sortit són ben diferents perquè no serveix l'etiqueta de "teatre jove", cal anar més enllà. Not loving ho aconsegueix?
Entrem al món del Pedro. Un espai entre la realitat i el món oníric (on l'escenografia de Potser somiar encaixa de meravella). La proposta escènica i dramatúrgica juga a desdibuixar l'espai, on entren estímuls del món exterior, amb timidesa, mai sobrepassant què hi ha dins les portes. També hi juguen un paper important la il·luminació, les projeccions i l'espai sonor.
Ell se'ns presenta directe, creu que no s'expressa prou bé ("saps el què et vull dir?", va repetint) i aquest recurs funciona per connectar amb una part més sincera i per amagar els secrets que s'aniran desvetllant. Un parlar gens intel·lectual ("soc medio tonto", s'excusa) que arriba a fregar l'estereotip de noi de classe baixa, però que sap trampejar i ironitzar fins a fer creïble.
La primera part de l'obra està excessivament carregada de tòpics tant formals com de fons, que se salven per la simpatia del protagonista, les reflexions i l'humor que se'n treu (el seu pare és un "heterobàsic de 54 anys, el futbol el posa catxondo"). Entre videojocs, WhatsApp's i música del seu ídol, van apareixent estímuls i situacions de la vida que (en aquesta primera part) ens amaga. En canvi, després, es veu superat per la realitat i ens explica qui és, com se sent, què pensa. Desmunta la carcassa de "tio guai" per mostrar-se vulnerable. Vol fugir de la imatge que (per culpa seva i dels altres) ha acabat imposant-se. A partir d'aquest punt ja no el jutgem com a "flipat" sinó que entenem que és algú que ho està passant malament i troba refugi en certs tòpics per no mostrar-se tal com és. Després continua enfilant altres records (i altres estereotips), tot i que ja hi reconeixem un Pedro més humà, fins a arribar a un clímax explosiu i un final alliberador. No farem espòilers, evidentment.
Malgrat que s'aporten moltes reflexions que permeten capgirar diversos tòpics, sap greu que no sigui aquest el cas de l'amor romàntic. Se'ns continua mostrant una relació massa clàssica, on descobrir la mitja taronja pot ser la solució de tot. Potser hauria convingut aprofundir en quina és la posició actual dels joves respecte a la idea d'amor romàntic (ja obsoleta) i fer trontollar més els pensaments i les emocions del protagonista.
L'aparent innocència del principi fa que el crescendo emocional sorprengui i atrapi. Un exercici que requereix un molt bon treball actoral de David Maestre, que ha entès perfectament la concepció de l'espectacle del seu autor i director, Jaime Calvet. El descobriment del primer sorprèn i fa preguntar-se: d'on ha sortit aquest noi? No només destaca la part de text sinó també la dansa urbana i contemporània, que fa respirar les escenes. Apunteu el seu nom.
Not loving supera les expectatives. Sembla el plantejament d'una obra qualsevol, però se supera a si mateixa amb el bon rotllo del protagonista, l'ús intel·ligent de l'espai i la capacitat d'integrar el públic. Conscients que el món interior d'un adolescent com el Pedro ha de ser, per força, complex, s'hi llancen amb la intel·ligència d'Spiderman i la vulnerabilitat de Peter Parker. Què hi trobaríem, dins el cervell d'un adolescent, si en poguéssim obrir les portes?
Martí Rossell
@martirosselpelfort
