Entre violacions, guerres i assassinats, Helena i Clitemnestra han arribat a la nostra realitat a través dels mites I les ficcions de les que han format part. Hey, Hermana! És una condensació i adaptació dels mites d’aquests personatges demonitzats per la cultura occidental: les putes d’occident. Aquesta adaptació contemporània dels mites, els fa dialogar amb casos com el de les manades o el moviment feminista. Com mites fundacionals de la nostra cultura es fa preguntes sobre la violència, les cures, la bellesa, les agressions sexuals o la sororitat. Si les ficcions i els mites han estat reproduits per homes al llarg de la història, com ha afectat tot això a l’estructura d’aquestes ficcions I contes? Com ha sigut la recepció, per part nostra, d’aquestes ficcions? Com ens ha afectat?
Quan descobreixes que a les sales petites hi fan teatre més barat i gairebé sempre millor, et comences a preguntar què hi fa la gent al lateral dret d’una fila 25, entre caps pelats i mastegar de crispetes. El Tantarantana tenia un àtic que semblava un menjador de casa, segurament perquè ho era, i va decidir que seria un espai perquè companyies emergents mostressin les seves petites propostes. I què ha passat? El fet que ara la sala sigui negra és la prova que cada vegada l’àtic22 té més adeptes, no només públic que vol sentir l’alè de l’artista a la cara, sinó també entre les companyies ja una mica més emergides.
EL EJE i EMERGÈNcies aprofiten aquest espai més recollit que s’ha estalviat la quarta paret per presentar un espectacle reivindicatiu, que es dirigeix a homes però sobretot a dones per revisar els relats masclistes que assumim. Hey hermana! és d’aquelles propostes que guanyen si s’hi pot veure la suor de les actrius. Una peça intensa d’interpretar, i amb uns quants pics d’energia.
La mitologia grega és el gran saber dels grans savis. Històries sobre déus i humans que donen resposta a grans enigmes de l’univers. Clitemnestra i Helena de Troia apareixen a diversos relats mitològics, però sense massa moments de glòria. Hey hermana! és la revisió de les seves vides i el missatge que es desprèn de les paraules sàvies que van escriure literats antics, que, curiosament, són fàcilment relacionables amb violència masclista, agressions i violacions.
La combinació de llenguatges que usa, ara sóc boca de cites d’Homer —o de qui hagin de ser—, ara qui parla sóc jo mateixa i ho faig amb el to vulgar de la veritat, és molt adequada, molt evident i congenia bastant a saco amb l’estètica de l’escenografia i els personatges. Una mica de fluor, una mica de brillibrilli i sobretot animal print per representar una Helena i una Clitemnestra —aquest nom s’assembla massa a clítoris, s’haurà d’investigar la relació— que podrien ser les chonis de l’àgora. Si calia cantar o no, doncs segurament no calia, per molt que combini amb l’espontaneïtat de l’obra.
Un espectacle dissenyat pensant en espais com l’Àtic22, una proposta que evoluciona i demostra que els relats són d’una manera només perquè han estat escrits així. Hey hermana! clama contra la impunitat de les veritats que escriuen i han escrit sempre mirades masculines. Cal començar a canviar-les, per descobrir que són ficcions opressores, desacrediten i també, al final, poden ser reemplaçables. A mi, si m’interpel·les, se’m posen els pèls de punta.
I això em deixa amb una última reflexió: si els relats seran sempre nostres, potser haurem de començar a deixar d’estereotipar les sales de teatre, les unes i les altres.
