Hey, hermana!

informació obra



Sinopsi:

Entre violacions, guerres i assassinats, Helena i Clitemnestra han arribat a la nostra realitat a través dels mites I les ficcions de les que han format part. Hey, Hermana! És una condensació i adaptació dels mites d’aquests personatges demonitzats per la cultura occidental: les putes d’occident. Aquesta adaptació contemporània dels mites, els fa dialogar amb casos com el de les manades o el moviment feminista. Com mites fundacionals de la nostra cultura es fa preguntes sobre la violència, les cures, la bellesa, les agressions sexuals o la sororitat. Si les ficcions i els mites han estat reproduits per homes al llarg de la història, com ha afectat tot això a l’estructura d’aquestes ficcions I contes? Com ha sigut la recepció, per part nostra, d’aquestes ficcions? Com ens ha afectat?

Crítica: Hey, hermana!

06/02/2020

Sororitat clàssica

per Iris Llop

Hey, hermana!Àtic22 del Tantarantana, 16 de gener de 2020

Fotografia de la web del Teatre Tantarantana

Hi ha una certa imatge caricaturesca del crític de teatre com aquell que va sol al teatre, pren notes en l’anonimat fosc de la sala i, si pot ser el mateix vespre, escriu afilant bé la ploma sobre les aspiracions de joves companyies. Però el cert és que sovint els crítics anem acompanyats al teatre i algunes de les frases que acabem escrivint, primer les hem dit a la persona que ha compartit l’obra amb nosaltres, just sortir de la sala. Aquesta experiència col·lectiva amb els altres espectadors existeix des dels orígens del teatre i la crítica la incorpora també al seu discurs, malgrat el text l’acabi escrivint una sola persona.

EL EJE i EMERGÈNcies proposen amb Hey, hermana! una revisió de la imatge que ens ha arribat dels personatges clàssics d’Helena (Maria Hernández) i Clitemnestra (Anna Elias). Aquestes dues dones de la literatura grega ens han estat presentades sempre des de la mirada masculina i marcades per uns estereotips que les encotillaven: la bellesa aclaparadora d’Helena la converteix en objecte de desig i la venjança de Clitemnestra pel sacrifici de la seva filla Ifigenia, en una imatge despietada de l’amor maternal. Ambdues imatges redueixen la dona a les passions i allunyen qualsevol possibilitat d’escoltar la seva veu i la seva versió del mite. L’obra parteix així de la sororitat entre Helena i Clitemnestra, de la relació entre germanes mai narrada, per donar aquesta altra versió de la història, un sentiment de sororitat en el qual es vol implicar al públic i que es trasllada a les assistents al final de l’obra.

Un dels aspectes més interessants d’aquesta posada en escena és l’autoconsciència del discurs crític que s’està proposant: a través de la figura del Deus Ex Machina (Beatriz Bonet), se’ns guia pels diferents actes de l’obra i se’ns assenyalen els moments clau, les reflexions que sorgeixen d’observar els conflictes representats, com si es volgués recuperar també part de la funció del cor tràgic.

Clarament es tracta d’una obra que aposta pel compromís ideològic i va més enllà d’una revisió de figures clàssiques. Les conseqüències de l’opressió de la dona es van manifestant al llarg de la representació a través de la reflexió sobre la maternitat, les violències sexuals o la relació amb el propi cos. A la vegada, es reivindica el paper del teatre com a eina del pensament crític i es recupera part de l’esperit del teatre grec en el procés de reflexió col·lectiva.

Iris Llop@Fallen_der_Welt

(L’única crítica, com em va assenyalar l’amiga que m’acompanyava, seria per l’ús d’un animal mort a la posada en escena. Hauria estat bé mantenir el compromís també en altres aspectes i no només en la reivindicació feminista.)