inFAUST

informació obra



Intèrprets:
Martí Salvat, Roser Tapias, Cristina Arenas
Autor:
basada en l'obra de Goethe, basat en la novel·la d'Stehen King
Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart
Adaptació:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Marc Chornet Artells
Escenografia:
Laura Clos “Closca” , Sergi Corbera
Il·luminació:
David Bofarull
Vídeo:
Alfonso Ferri, OMEN
Composició musical:
Neus Pàmies, Michael Gore
Sinopsi:

Mefistòfil fa una aposta amb Déu i li diu que pot fer desviar l'ésser humà favorit de Déu (Faust) qui malda per aprendre tot el que pot. El diable s'apareix a Faust i fan un acord (signat amb sang). Mefistòfil farà qualsevol cosa que vulgui Faust en vida mentre que Faust el servirà a l'infern. En una de les seves aventures, Faust troba Margalida (també dita Gretchen) per la qual se sent atret i el diable fa que ella se n'enamori. Margalida queda embarassada i és empresonada, ja que ofega el seu fill. Faust intenta salvar-la amb l'ajuda del diable, però aquesta refusa l'ajuda de Mefistòfil, perquè prefereix morir penedida dels seus actes per rebre la gràcia de Déu.

Crítica: inFAUST

08/11/2018

Faust és (entre) nosaltres

per Júlia Boixader

inFaust Teatre Akadèmia, 25 d'octubre de 2018

Quan l'Anna Molinet i jo entrem al Teatre Akadèmia, descobrim que part del terra de l'escenari està recobert per una gran superfície, llisa i rectangular, que sembla aigua. Discutim sobre si podria ser vidre, metacrilat o algun tipus de plàstic. Comença l'obra: els actors juguen amb l'arquitectura peculiar de la sala, fins que quan no porten ni deu minuts de funció, un dels personatges posa un peu dins del rectangle: no sembla aigua, és aigua.

Aquesta magnífica escenografia de Laura Clos-Closca i Sergi Corbera pertany a inFaust, el nou i arriscat espectacle de Projecte Ingenu, que revisita el clàssic de Goethe per adaptar-lo als temps contemporanis, agafant com a un dels punts de partida Internet i la dimensió cibernètica en la que (sembla que) tots hi vivim una vida paral·lela. En aquesta producció, la companyia ha desenvolupat un nou llenguatge interpretatiu que s'allunya de la recitació realista de Yerma i del teatre sense paraules de Vaig ser Pròsper o Recordant la tempesta. El text és directe i concís, les intervencions són escuetes i comprimides, i en lloc de dialogar de manera natural es dediquen a repetir les frases entretalladament. Les veus d'uns i altres personatges es mesclen, es contraposen i se separen, creant un relat molt més basat en impressions que en una narrativa fluida i orgànica. El resultat és molt interessant, però les entonacions dels intèrprets agafen sovint un to massa histriònic i forçat (tot i que queda mig dissimulat en el moment que hi ha varis personatges interactuant): intenten sortir de la pronúncia arquetípica, però el que aconsegueixen es una pronúncia arquetípica deconstruïda.

Aquesta tècnica pel que fa al text –conecti o no amb l'espectador– es complementa amb la tècnica aplicada al cos: durant tota l'obra, els actors i les actrius van desenvolupant una mena de coreografia general (on en moments concrets apareixen coreografies com a tals). Els cossos es belluguen amb lentitud per sobre de l'aigua, i amb tot l'aplom que aquest element els hi dóna, es van trobant i separant, acostant-se i allunyant-se, movent-se per l'espai i aturant-se per crear imatges suggerents. Em ve especialment a la memòria Faust (Toni Guillemat) i Mefistòfil (Neus Pàmies), drets i recolzant-se esquena contra esquena, girant molt lentament i parlant alhora, com dues cares de la mateixa moneda: el desig i la seva realització.

Deixant de banda l'escenografia i el treball actoral, la revisió dramatúrgica d'Anna Maria Ricart posa temes molt interessants sobre la taula. L'obra té un punt profètic, circular, donat que Faust no és perdonat pels seus pecats i acollit pels àngels després de la seva mort com va escriure Goethe, sinó que es converteix en un gos abandonat, penós, immoral: la mateixa forma en la que se li presenta Mefistòfil en un primer moment. També hi ha canvis en clau de gènere: la violació de la joveníssima Margarida (Roser Tapias), que al text original apareix incerta i difosa, aquí és cruament explicitada, i més endavant es relaciona a la noia amb Eva i Helena de Troia, presentant el prototip de dona pecadora i culpable dels crims de la humanitat. Com ja s'ha comentat al principi, Internet i les noves tecnologies també són un factor amb el que es juga molt, insinuant que potser tot es tracta d'una immersió de Faust al del món virtual, fet que ens planteja quines barreres morals es poden creuar o no creuar dins de l'univers digital.

InFaust, per concloure, crea una nova dimensió teatral, que com a experiment general és molt interessant però que en l'àmbit de la pronúncia no està del tot ven tractat, evitant que un cert públic hi connecti. Projecte Ingenu continua en la seva línia de revisitar clàssics per donar-los una visió actual, i ho fan sense por, arriscant-se i buscant noves narratives, noves imatges, nous conceptes.

Júlia Boixader