Miss cosas y yo
La Badabadoc, 12 de febrer de 2022
Crear una peça escènica. Provar d'explicar alguna cosa sense necessitat de dir res. Demostrar que se t'ha de prendre seriosament. Diana Pla Solina presenta un monòleg a partir de narrar el procés de creació de l'espectacle Miss cosas y yo. En fer-ho, es peta totes les normes clàssiques del teatre en un consens de simulació que no hi ha simulació, on el públic adquireix una presència de tant ser-hi allà mateix.
En la proposta hi ha part de tot el que és l'autora: una mica de clown, dansa contemporània, i teatre, en el perillós viatge a la recerca d'un estil i un llenguatge propis, sobretot en el seu cas, filla d'una família de comediants (Travy). A Miss cosas y yo combina propostes conegudes del pallasso i del teatre de gest, d'aquelles que sempre han fet riure (el no poder deixar anar una cosa, donar vida a un objecte, discutir i no posar-se d'acord amb una part del cos, amb una mateixa o amb una llum), sempre amb la singularitat de situar l'escena a tocar de qui se la mira, i deixar una capa finíssima entre la realitat i l'espectacle de ficció.
El monòleg, que ja no saps si és Miss cosas y yo, o aquest és el títol de l'obra que vol fer, o el de la mostra que ja va fer o el garbuix transparent d'idees i pors que el conformen, és un acompanyament desacomplexat per la formació en arts escèniques i com de poc s'espera el món que acabis de preparar-te per demostrar que possiblement no tens ni idea de què dir. Ella es mostra còmoda, com si de natural li sortís ser tan còmica, i a través de la peça sent la necessitat de posar paraules per justificar propostes, demostrant una vegada més el vessant humà de la creació.
És d'admirar, sempre ho és, el domini del cos i del moviment portat amb lleugeresa en les disciplines de teatre físic i dansa. I més ella, que porta un vestuari del segle passat (i trencat). En aquest cas, es combina amb la vulnerabilitat tenyida de patxorra per explicar una mica de tot el que s'ha viscut i sentit en la vida, en la creació, i en el mateix espectacle. Un gust veure propostes com aquestes, que des de la cadira te les sents tan personalitzades. Majoritàriament diverteixen, però no s'escapen de fer-te emportar les emocions de casa, i demostren una desplegada tècnica fent veure que tot és fàcil de fer. Diana Pla Solia se les empesca per explicar, entre riures i espontaneïtat, com de dura i difícil pot ser la realitat a les aules o a casa quan s'intenta respondre a les expectatives que algú ha situat massa altes.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
