This Is Real Love
Sala Beckett, 24 de febrer de 2019
[caption id="attachment_4234" align="aligncenter" width="500"]
© Irene Moray[/caption]
El Col·lectiu VVAA, format per Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata, porta a la Sala Beckett un espectacle-performance-assaig-ritual que genera amor real i absolut en el públic: This Is Real Love.
La proposta, que implica l’espectador convertint-lo en cocreador (però no patiu que no us sentireu incòmodes, tot al contrari), ens parla de l’amor avui i al llarg de la història, i dels vincles entre les relacions de parella monògames (MATRImoni) i el poder, el capital, l’empresa (PATRImoni). I qui ens parla d’aquestes relacions és la power couple (o parella-empresa) formada per Elena Martín i Max Grosse Majench, exparella a la vida real (this is real, l’amor real és la matèria primera), que va tallar a mitjans del procés de creació de l’espectacle. Malgrat l’obstacle que això pugui suposar, existeix una relació entre els dos, com a dues persones amb vivències i projectes compartits, i s’hi aferren per defensar la proposta a mort i amb una honestedat absoluta.
De fet, és l’honestedat de tot l’espectacle una de les coses que com a espectador et travessa emocionalment amb més força. Els intèrprets (actors i actrius, músics, speakers), que són els mateixos creadors i codirectors de la proposta, treballen des d’un lloc valent i proper, sense artificis, de tu a tu. L’Elena i el Max diuen que, en entendre la relació com un codi binari (0-1), tots dos volen ser 1 i que l’altre sigui 0; no aconsegueixen funcionar d’igual a igual. Tanmateix, com a col·lectiu, VVAA aconsegueix que ells –creadors/es– i nosaltres –públic– ens acabem sentint 1&1. Potser de l’únic que pequen és d’interactuar més amb els seus amics i coneguts que amb la resta d’espectadors, fet que, si bé fa que com a espectador comú no corris el risc d’incomodar-te gaire, també pot provocar que a moments deixis de sentir-te apel·lat.
Així i tot, els moments més rituals, com ara les pregàries, compensen tota la resta. De fet, l’espectacle sencer, d’inici a fi, té una cosa com de ritu contemporani, com de festival: entres i t’etiqueten amb un gomet en funció de si tens parella o no, estàs de peu i pots transitar lliurement l’espai, així com fer fotos i vídeos. A més, hi ha cervesa gratis, i pots comprar merchandising (creat exclusivament per a l’obra per Alessia Arcuri i Sofia Gallarate –SAGA–).
Ajuden a conformar aquest ambient de festival la il·luminació i l’espai escènic, que tornen a estar en les mans miraculoses de Marc Salicrú. La música en directe, obra de Clara Aguilar i interpretada per tot el Col·lectiu, ens fa ballar a ritme de trappeton i funciona com a disparador emocional en molts moments. I com a bon festival, This Is Real Love té la seva vessant pro, formada per la mítica conferència que fa Anna Serrano, aka Sofia Gallarte (nom quasi igual al d’una de les altres creadores), al voltant de la política de l’amor. I aquest monòleg, amb un to acadèmic i racional, estableix un potent contrast i alhora un diàleg amb l’speech abrandat que fa –meravellosament– Elena Martín a l’inici de l’obra (emulant el de Kanye West a Sacramento l’any 2016), molt més passional, proclamant que els sentiments importen, “feelings matter”.
Tot, doncs, són ingredients perquè la proposta funcioni. I funciona, i no deixa indiferent. Acosteu-vos a la Sala Beckett abans que esgotin i veureu que this is real, que el que fa el Col·lectiu VVAA és real love.
Nil Martín
@nilmartinlopez
[embed]https://www.youtube.com/watch?time_continue=1&v=yiT57vUXUx4[/embed]
