L'alegria

informació obra



Intèrprets:
Lluïsa Castell, Montse Guallar, Andrés Herrera, Alejandro Bordanove
Escenografia:
Enric Planas
So:
Jordi Bonet
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Albert Pascual
Caracterització:
Noemí Jiménez, Coral Peña
Ajudant de direcció:
Roger Torns
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia
Autoria:
Alberto San Juan Guijarro, Fernando Egozcue
Sinopsi:

Extraradi d’una ciutat. Barri obrer d’habitatges barats de protecció oficial. Una zona pobra, degradada i oblidada per on no voldríem passar. La Júlia hi viu de lloguer amb el seu fill Eli, que té paràlisi cerebral. L’Eli té 20 anys i no parla, no pot caminar i veu passar els dies, un darrere l’altre, a la seva cadira de rodes. Però l’Eli pot somriure, i també sap acariciar. La Júlia el cria amb tendresa i atenció, sense laments, amb alegria. Una dona sense estudis ni recursos, que treballa fins esllomar-se per poder viure en condicions mínimes, que no són les adequades per a algú com l’Eli.

El noi ha crescut, i la Júlia té una hèrnia que no li permet carregar-lo en braços, com feia sempre, per poder baixar amb ell els nou esglaons de l’entrada i portar-lo al carrer. Així que ja no surt de casa. La Júlia està obstinada a resoldre aquesta situació fent construir una rampa per la qual poder baixar la cadira de rodes del seu fill.

Una simple rampa pot resultar una empresa impossible quan totes les condicions són desfavorables i si la seva consecució depèn de la voluntat i de la bondat dels altres.

Crítica: L'alegria

19/11/2017

Fins on arribaries per ajudar al teu veí?

per Cèlia Ventura

L'alegria Sala Beckett, 2 de novembre de 2017 Una història simple. Una mare que vol que s’instal·li una rampa perquè el seu fill que pateix una malaltia neurodegenerativa i no pot sortir de la cadira de rodes, pugui sortir al món exterior. El gran limitant? Els diners. Aquests comportaran la consegüent negativa a les obres per part dels veïns. Això pot semblar un acte egoista però és a les mans del públic realment criticar-los i decidir-ho. En aquesta història no tenim bons ni dolents, tots els personatges tenen el seu drama, d’alguna manera diferent aquesta foscor els toca de ple el dia a dia. La gran pregunta és fins on volen/poden arribar per ajudar als altres. Cal entendre que els dos punts de vista tenen les seves vàlides raons. És per això que aquesta manera tan senzilla i tendre d’enfocar l’obra és la més adient per no caure en estereotips o el propi victimisme dels personatges. S’ha de comentar, per això, que a l’hora de reflectir aquesta comunitat de barri humil surt un problema: l’idioma. Segurament també com un intent d’apropar la història al públic, s’utilitza un to massa vulgar que justament fa el punt contrari. Un excés de “tenir que”, “tindre” i vulgarismes diversos fan que a vegades l’espectador es deconnecti de l’obra perquè alguna cosa no sona bé. L’obra està plena d’optimisme i energia que aporta la Júlia (Lluïsa Castell); una dona que no es deixarà vèncer per res i que farà el que sigui pel seu fill Eli. Això contrasta amb la Vera (Montse Guallar), una dona pobra i abatuda que mira de sobreviure. Si cal destacar a un personatge i actor, per això, és Alejandro Bordanove. Aquest no només interpreta amb una naturalitat impactant al protagonista sinó que també fa de narrador de la història amb una dolcesa, optimisme i tendresa que commouen. És l’actor que ens aporta més veracitat; tot un desocbriment pel món del teatre! L’escenografia no amaga cap secret, és senzilla i directa, el necessari per explicar aquest conte. I dic conte perquè realment és una història senzilla, curta i directa, amb un final sorprenent que ens deixa a tots pensatius i preguntant-nos: fins on arribaria per ajudar al meu veí? Cèlia Ventura @soctastaolletes