L'alegria

informació obra



Intèrprets:
Lluïsa Castell, Montse Guallar, Andrés Herrera, Alejandro Bordanove
Escenografia:
Enric Planas
So:
Jordi Bonet
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Albert Pascual
Caracterització:
Noemí Jiménez, Coral Peña
Ajudant de direcció:
Roger Torns
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia
Autor:
Alberto San Juan Guijarro, Fernando Egozcue
Sinopsi:

Extraradi d’una ciutat. Barri obrer d’habitatges barats de protecció oficial. Una zona pobra, degradada i oblidada per on no voldríem passar. La Júlia hi viu de lloguer amb el seu fill Eli, que té paràlisi cerebral. L’Eli té 20 anys i no parla, no pot caminar i veu passar els dies, un darrere l’altre, a la seva cadira de rodes. Però l’Eli pot somriure, i també sap acariciar. La Júlia el cria amb tendresa i atenció, sense laments, amb alegria. Una dona sense estudis ni recursos, que treballa fins esllomar-se per poder viure en condicions mínimes, que no són les adequades per a algú com l’Eli.

El noi ha crescut, i la Júlia té una hèrnia que no li permet carregar-lo en braços, com feia sempre, per poder baixar amb ell els nou esglaons de l’entrada i portar-lo al carrer. Així que ja no surt de casa. La Júlia està obstinada a resoldre aquesta situació fent construir una rampa per la qual poder baixar la cadira de rodes del seu fill.

Una simple rampa pot resultar una empresa impossible quan totes les condicions són desfavorables i si la seva consecució depèn de la voluntat i de la bondat dels altres.

Crítica: L'alegria

06/11/2017

Una petita història emotiva

per Judit Martinez Gili

L’alegria Sala Beckett, 2 de novembre de 2017 [caption id="attachment_972" align="aligncenter" width="305"] Kiku Piñol[/caption]

Marilia Samper ha decidit, d’un segment molt petit de món, d’un raconet d’història amb personatges molt petits, fer-ne néixer una obra de teatre sencera. El que podria ser una notícia de columna de diari, amagada, és un espectacle. D’aquesta manera, L’alegria és el petit diamant d’un barri de l’extraradi, on viuen la Júlia i el seu fill amb una discapacitat psíquica, Eli. La voluntat de posar  una rampa en lloc d’escales per permetre el pas d’una cadira de rodes deixa al descobert els conflictes econòmics i burocràtics i com aquests afecten l’egoisme de les persones, en aquest cas, els veïns. La trama no és res més que això, els personatges no tenen estudis ni els mou el seu sabut criteri; persones anònimes en el seu dia a dia.

L’alegria pretén ser quelcom real, quelcom que no estaria en un escenari, però li falta un punt de creïble. Per exemple, sona excessiu utilitzar un registre que doni puntades de peu a la llengua, no funciona. També l’afany de mostrar la bona cara i gairebé mai l’ànim negatiu, contribueix en acostar la història al món màgic del teatre tot i ser tan dura de base. Ara bé, la musicalitat amb què juga fa oscil·lar la peça en aigües emotives tota l’estona. És molt interessant també el joc que dóna el narrador fantasma, com si tot fos un conte trist.

Cal felicitat sobretot a Alejandro Bordanove, per la seva interpretació integral i el repte que suposa un personatge com el seu. Potser és, d’entre tots, el més veraç. Aquesta és una història que, plantejada com un conte i amb el coneixement resignat que cap testimoni semblant als que hi apareixen serà mai entre les butaques, queda encasellada a l’anecdòtic. És bonica, proposa un ús dels espais creatiu, centrat en el menjador real com a últim refugi entre tot el voltant fantasmagòric, i no es fa pesada. Potser, per tot això, acaba semblant una dolça metàfora d’una vida que podria ser real. Tothom té problemes, i tothom en seguirà tenint. L’alegria es mostra com una lliçó, com una fuetada, i és un testimoni imaginari.

Judit Martínez Gili @CritCultural