Fotografia de Núria Boleda - FiraTàrrega
Opia
Centre de Tàrrega (FiraTàrrega)
Arribo a la Plaça Major de Tàrrega a les 10.55. No veig cap escenari. Cap instal·lació. Cap munió reunida. Torno a mirar les entrades, no fos cas que m’hagués equivocat de localització per estrangera. Però sembla que sí, que és aquí, que aquí hi fan Opia, una creació de Ferran Orobitg Anglarill i la companyia Fadunito.
Una dona m’indica on m’haig d’esperar. De tota manera l’espai em continua semblant molt adormit. Darrere meu un noi pateix la mateixa confusió que jo. Els dos anem acreditats, i per això, sols. Així que ens aparellen. Tenim una conversa buida per fer temps, per foragitar la incomoditat d’estar tan a prop d’un desconegut. Fins que, de cop i volta, un individu amb unes ulleres de pasta negres ens somriu, trapella, mentre s’apropa a nosaltres arrossegant dues butaques de vellut vermell.
Ens convida a seure, només amb gestos. Ens col·loca unes ulleres de cartó que duen escrit a les frontisses “ulleres de realitat real”, i uns auriculars gruixuts de diadema que ens aïllen del soroll exterior. D’entre els racons de la plaça apareixen altres carruatges amb espectadors. En total som sis parelles de butaques: és una experiència gurmet. Cada diligència farà el seu itinerari, però ara ens observem mútuament i prenem consciència de la pinta d’extraterrestres que fem.
Per reforçar el caràcter ocurrent de la situació, el conductor ens atura davant d’un aparador, així podem apreciar el nostre reflex i imaginar que és el que deuen veure els artistes quan ens miren des de l’escenari: uns escarxofats que esperen, expectants i passius, que els distreguin o els facin pensar. I se m’escapa un somriure. A partir d’aquí, l’individu enigmàtic comença a passejar-nos per la ciutat, traçant un recorregut de contemplació pel paisatge urbà. Comodíssim, haig de dir. Tranquil i plaent. Tipus flâneur postmodern.
Capturem moments de la quotidianitat urbana que ara, als nostres ulls d’espectadors mòbils, s’han convertit en escenes atzaroses dignes d’observar. Un guiri amb rastes i unes fustes sota el braç pregunta a una parella de passejants si parlen anglès. Un circense prova d’omplir la cantimplora a la font de la plaça, però l’aigua no brolla. I, així, el carrer i tot el que l’acompanya s’han convertit en l’escenari, en l’espectacle mateix que farà que cada passeig sigui únic i irrepetible. El món és com un gran teatre, diu el tòpic literari.
L’experiència em fa pensar en La passejada (1917), la novel·la de l’escriptor suís Robert Walser. La veu d’un home que passeja per una ciutat i ens explica allò que observa, que l’entusiasme, que l’indigne. Descriu miniatures de la vida quotidiana, plena de personatges i impressions, d’absurditats i de meravelles. I ens parla d’aquesta activitat improductiva i tan plaent, que ens estimula els sentits, el pensament i la creativitat: badar.
Els espectadors mòbils de les butaques mirem, però també som mirats. Els clients de la terrassa del bar ens observen, incrèduls, mentre prenen el cafè. De tant en tant el conductor atura el carruatge davant d’un enquadrament de la ciutat. Silenci. Segons de pausa. Ens emmarca alguna cosa que podria ser interessant, com faria un mestre, un fotògraf, un crític. L’aparent banalitat de la tria es va difuminant quan, amb l’espera, la nostra mirada cada vegada més atenta copsa algun element curiós. Un smaily dibuixat sobre una fusta, aprofitant dos claus que li fan d’ulls. El rastre d’una cinta policial enganxada en un portal abandonat. Una porta amb cinc panys i forrellats. Dues façanes de costat, una impecable i l’altra atrotinada. Cada fotografia ens condueix a l’especulació. Passejar té quelcom de detectiu, d’investigador, d’espia.
Passada una mitja hora, el conductor ens llença en un punt aleatori de la ciutat. Ell marxa i a nosaltres, els dos acreditats solitaris, ens neix comentar la jugada. De manera que l’espectacle ha estat exitós: ha aconseguit estimular un neguit i generar la necessitat de compartir-lo, fins i tot amb un desconegut. En definitiva, l’itinerari performatiu Opia fa possible que en un moment social de fort individualisme, d’absoluta rapidesa, d’estímuls excessius i multipantalles, ens aturem i mirem el món.
Júlia Ferrer Mundó
