Fotografia: Núria Boleda - FiraTàrrega
Opia
Centre de Tàrrega (FiraTàrrega), 8 de setembre de 2024
La vida és un teatre. La ciutat, un escenari. Tots som protagonistes de la nostra història, secundaris a la vida de la gent propera i simples figurants en la vida d'altres desconeguts. No és res que no sabem. Ho cantava Antònia Font a Viure sense tu i Pau Vallvé a Protagonistes. Tot i això, massa sovint sembla que ens n'oblidem. Vivim mirant-nos el melic, sense reconèixer la vida dels altres com a res interessant. Opia es proposa canviar-nos la mirada.
L'estrena a FiraTàrrega d'aquest experiment encapçalat per Ferran Orobitg i la companyia Fadunito va ser tot un èxit. El treball d'investigació del creador gira entorn la mirada a l'espai públic. Amb el suport a la creació per part de la fira, Orobitg va desenvolupar una peça que en són tres: la instal·lació (butaques col·locades per tota la ciutat), l'inesperat (una intervenció sense lloc i hora al programa) i Sawubona (de la qual us parlaré). Totes tres parts tenen com a eix vertebrador el qüestionament envers com mirem l'espai públic. El tema és 100% FiraTàrrega. Sawubona, fent un google ràpid, he descobert que està traduït com a "jo et veig", una paraula africana, en llengua zulú, que fan servir tribus de la regió de Natal, a Sudàfrica. Aquest "jo et veig" és una declaració d'intencions. Opia-Sawubona és un passeig per mirar el carrer. Asseguts en parelles de butaques, amb unes ulleres de vidres inexistents, els espectadors són guiats pels carrers de la ciutat.
El centre de Tàrrega, un diumenge de fira, a les deu del matí, és un espai fascinant. Els carrers encara molls després que el servei de neteja hagi procurat esborrar el rastre d'una nit llarga, els vianants ressacosos que es dirigeixen als primers espectacles, alguns contenidors plens a vessar i d'altres ja buits, bars plens de badalls que esperen un cafè... Sense pressa, còmodament asseguts, som espectadors d'escenaris involuntaris. No hi ha relat ni proposta. No hi ha més espai sonor que el quotidià. El millor i el pitjor de la peça és que deixa que tot el pes recaigui en l'espectador. Generar un relat coherent, interessant i revelador és només qüestió de la dosi d'imaginació que hi posi cadascú. Prendre-s'ho com un viatge extraordinari o com un passeig avorrit és el que farà decantar la balança.
La predisposició és clau per a gaudir de la peça. Entrar en el joc vol dir repensar l'espai públic. Què són aquests murals? Qui els ha pintat? Què volen dir? Per què hi ha tantes càmeres de seguretat? A qui protegeixen? Qui es va deixar el cubata a mitges en aquesta barana? D'on ve aquest home? Acaba d'entrar a casa seva? Què en pensen els altres del fet que m'estiguin passejant en una butaca? Aquestes són algunes de les preguntes que em vaig fer. Cadascú es fa les seves. Potser algú no se'n va fer cap. Tan se val. Per a mi, va resultar plaent. Pel ritme i el punt de vista. La fascinació per allò tan absurdament rutinari. Descobrir-nos estranys en allò tan plenament normal. El plantejament em va fer pensar en [The Frame] d'Eléctrico28, per la singularitat trobada en l'espai comú.
Si la vida és un teatre, que tothom hi tingui un lloc. Volem ser espectadors, protagonistes, escenògrafs, directors. I si el carrer és el nostre escenari, l'hem de saber ballar. I que ningú ens el prengui. Per molts anys de FiraTàrrega.
Martí Rossell Pelfort @MartíRosPel
