Fitzroy - Quatre dones al límit

Teatre

informació obra


Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Iscla, Sílvia Bel, Sara Espígul, Natalia Sánchez
Autoria:
Jordi Galceran
Escenografia:
Josep Iglesias, Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiku Planas
Sinopsi:

Quatre escaladores estan a mitja ascensió del Fitzroy, una muntanya situada al camp de gel de la Patagònia sud, entre Argentina i Xile, una de les vies d’escalada més complicades del món i mai assolida per una cordada femenina. El mal temps les ha fet aturar i, mentre esperen que les condicions millorin, arrecerades en un sortint de la roca, sorgeixen problemes inesperats que les fan dubtar de si tirar endavant l’ascensió o rendir-se. Continuar significaria assumir riscos que no havien previst i que poden posar en perill les seves vides, rendir-se seria renunciar a la possibilitat d’assolir una fita que potser no podran repetir mai.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Fitzroy - Quatre dones al límit

16/10/2023

Galceran no fa el zenit amb la comèdia de la temporada

per Auri Alós

Fitzroy
Teatre L'Artesà, 15 d'octubre de 2023


Un gran èxit de Jordi Galceran es reafirma com a comèdia de la temporada que entusiasma els públics de la Rambla. Un encapçalament més aviat anacrònic, si parlem de la tornada als escenaris de l’autor rere èxits de vendes tals com El mètode Grönholm (2003) o El crèdit (2013). 

Tampoc la fórmula és pas res de nou: 80 minuts de girs còmics entre un grup de personatges que perseguirà el seu objectiu a tot cost. I és que si quelcom no està trencat, per què caldria arreglar-ho? És palès que Fitzroy desperta interès, havent exhaurit les entrades a la seva gira per les contrades catalanes.

La promesa -d’una temporada més- s’ha renovat al Teatre Borràs, on podreu passar l’estona com a regal de Nadal pel vostre pare o cunyat del 20 de desembre a l’11 de febrer. I no massa més. FitzRoy és una obra ben filada que resol divertidament la complexitat de l’espera de quatre escaladores davant inclemències meteorològiques que les separen d’una fita històrica. I la fórmula ja ens la coneixem: jocs de paraules, sempre picants, com a marca de la casa; dignes de les comèdies d’embolics que tant caracteritzen el lloat dramaturg.

Tanmateix, l’expectativa aquest cop era especialment alta (concretament, a 3405 metres sobre el nivell del mar), per tractar-se d’una peça que es promociona amb subtext feminista. La via iugoslava del pic Fitzroy, a la Patagònia, mai ha estat assolida per una cordada femenina, i les nostres protagonistes no estan disposades a rendir-se. Així i tot, solament la seva sinopsi supera el test de Bechdel (sistema per a mesurar el biaix de gènere a les produccions audiovisuals), en un guió que comença parlant del paquet del monitor de gimnàs i termina al·ludint a l’erecció de l’home per qui les escaladores barallen. 

El subtítol de “Quatre dones al límit” carrega el pes dels conflictes amb gran potencial dramàtic que cada personatge afronta: insatisfacció professional, infidelitats, malalties i inseguretats físiques. No obstant això, la crisi de la vida adulta és alleugerida, reduint la possibilitat d’aprofundir en el patetisme humà a poc més que una broma fàcil. La peça és tan rodona i polida que no assumeix riscos, esbossa narratives que haguéssim desitjat que es prioritzessin per sobre d’un tema principal que -un cop més- gira entorn d’un home.

És gràcies al guardonat elenc (compost per les sublims Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Natalia Sánchez) que l’humor negre d’aquests 80 minuts de pla seqüència se sosté. Les quatre feres del panorama català defensen amb èxit, sota la direcció de Sergi Belbel, una obra teatral on mantenir el ritme còmic esdevé el principal repte. Identifiquem les referències al teatre més avantguardista del passat segle on els personatges no obren, sinó que esperen, i l’acció se'n desprèn de les formes costumistes de matar el temps.

L’escenografia de Max Glaenzel i Josep Iglesias és l’altra aposta complexa de FitzRoy, per tractar-se d’un decorat únic i continu de muntanya hiperrealista emmarcada a l’embocadura de l’escenari. 

No sabrem pas si la cordada de quatre finalment va acomplir la seva fita, però sí el dur que Bel, Iscla, Espígul i Sánchez han treballat per escalar la paret vertical que és FitzRoy. Una proposta de tímida autosuperació que solament motivarà el públic al riure a plena veu, deixant amb un sabor agredolç a tot aquell que pretengui anar més enllà de la base de muntanya on sembla que en Jordi Galceran ha estat refugiat durant els passats deu anys. 


Una crítica d'Auri Alós (@aurialos)