Els nens desagraïts
Sala La Planeta, 10 de novembre de 2017
[caption id="attachment_1132" align="aligncenter" width="300"]
Foto: Paco Amate[/caption]
El dramaturg i director Llàtzer Garcia ha tornat al Temporada Alta, aquest cop amb "Els nens desagraïts". És l'última obra de la seva trilogia sobre la família, constituïda també per "La terra oblidada" i "La Pols". Malgrat giren entorn un mateix tema són històries diferents i independents, de manera que no cal haver vist les altres dues obres per a entendre aquesta.A més, Llàtzer Garcia va estar també a la Sala La Planeta com a director i dramaturg amb "Sota la ciutat", durant el Temporada Alta 2015.
El repartiment el formen Muguet Franc, Guillem Motos, Ramon Pujol i Teresa Vallicrosa. No és pas la primera vegada que el dramaturg treballa amb Franc i Motos, ja que els tres tenen una companyia anomenada Arcàdia, que du uns quants espectacles a l'esquena com ara "Kafka a la ciutat de les mentides", "Ens hauríem d'haver quedat a casa", o les tres obres que ja esmentades abans.
"Els nens desagraïts" ens mostra dues famílies que decideixen separar els seus fills de la línia convencional en què, per inèrcia, tots anem. Qui els fa plantejar-se aquesta opció és el personatge de la mare superiora, representat per Vallicrosa, una dona creient que pretén crear un espai on educar a les persones en un coneixement religiós per a conduir-les cap a la puresa i construir de nou un món no basat en les coses que aquesta societat considera importants.
En aquest context l'obra aconsegueix situar l'espectador en una tesitura incòmoda i reflexiva, ja que ha d'entomar una crítica a aquesta societat actual on, segons la mare superiora, tots seguim a la resta com un manat de xais per inèrcia, sense atrevir-nos a ser diferents i a despuntar. Tant aquest concepte de despuntar com la idea d'arribar lluny que té aquest col·lectiu religiós són diferents als que té l'espectador. La contraposició, la perspectiva que tenim més normalitzada, és defensada pels altres tres membres del repartiment, que són la generació que van viure en aquell espai alternatiu fins que van decidir abandonar-lo per endinsar-se al món convencional. És molt interessant veure les diferents personalitats d'aquests personatges i el record que conserven d'aquella mena d'"escola". Com amb un mateix passat poden recordar de manera tant diferent i tenir sentiments tan diversos cap a aquells qui van estar també en la seva situació i no van marxar?
Estan tan ben trobats tots els personatges que difícilment l'espectador pot trobar la veritat, la bondat o la maldat absoluta en cap dels personatges: tots tenen una part de raó o de veritat, i la resta és... dubte. És bonic poder acostar-se i entendre aquestes creences, i alhora rebutjar-les a l'igual que les pròpies.
Només l'escenografia ja és una declaració d'intencions: una petita caravana amb un Sant Crist penjat a la paret i un jardí amb una gran creu clavada al terra. La il·luminació, una llum groguenca que es manté durant tota la funció, contribueix també en aquesta sensació angoixant d'un ambient poc oxigenat, amb unes idees molt tancades.
Una hora i cinquanta minuts de plantejar-se dubtes, d'acabar comprenent allò que inicialment era incomprensible, i de viatjar per la raó i per l'ànima. Una obra per veure amb companyia i, sobretot, per a pensar, sentir i debatre.
L'obra es podrà veure a la Sala Beckett de Barcelona des del 15 de novembre fins el 10 de desembre.
Núria Navarro
@NunafiNuria
