Els nens desagraïts

informació obra



Intèrprets:
Teresa Vallicrosa, Muguet Franc, Guillem Motos, Ramon Pujol
Escenografia:
Elisenda Pérez
Il·luminació:
Paco Amate
So:
Guillem Rodríguez i Arcàdia
Ajudant de direcció:
Roger Torns
Producció:
Arcàdia
Direcció:
Suzanne Andrade
Companyia:
1927
Sinopsi:

A Sant Gregori, un poble de Girona, es reunia als anys vuitanta una comunitat de famílies –liderada per la “Mare”, autoproclamada “Missatgera de Déu”– que van decidir abandonar els cercles d’amistats per agermanar-se en una rígida comunitat catòlica. Renunciaven al món i als seus plaers per viure en la més estricta pobresa i trobar-se a la natura amb Déu. En aquesta comunitat van néixer nens que, arribat el moment, van sortir per trobar-se amb el món més enllà del seu bosc, aïllat de tot. Amb Els nens desagraïts la companyia Arcàdia, amb Llàtzer Garcia al capdavant, tanca la seva trilogia sobre la família, iniciada amb La terra oblidada i continuada amb La pols.

Premi de la Crítica 20917 a actriu de repartiment (Teresa Vallicrosa) 

Premi de la Crítica 2017 en categoria de text (Llàtzer Garcia)

Crítica: Els nens desagraïts

30/12/2017

La fe com a tinta irreversible

per Anna Molinet

Els nens desagraïts 10 de desembre de 2017, Sala Beckett [caption id="attachment_1361" align="aligncenter" width="601"] (c) Sala Beckett[/caption]

Llàtzer Garcia ens presenta amb “Els nens desagraïts” la tercera entrega de la trilogia sobre la família, després que poguéssim veure “La terra oblidada” i “La pols”, totes de la companyia Arcàdia, que és l’actual companyia resident de la Sala Beckett.

L’obra es situa a la comunitat de Natzaret, un colònia ultracristiana de Girona governada per una àvia, que es considera la missatgera de Déu. L’obra gira en torn a la fe i la religió, però els temes que es tracten són molt més transversals i es poden trobar de certa manera en qualsevol família. Les relacions entre diferents membres i els conflictes que sorgeixen davant diferents perspectives o posicions, la influència dels pares sobre els fills i la conseqüència i l’efecte de les decisions del pares en el desenvolupament, caràcter i futur dels fills. A tot això cal afegir la reflexió sobre els moviments ultracatòlics, que es reclusen i tanquen en una bombolla, aïllant-se del món i tot el que els envolta, arrossegant amb ells a nens que encara no tenen el poder de decidir si ho volen.

Cal destacar l’escenografia d’Elisenda Pérez i la il·luminació de Paco Amate, que van merèixer-se gran part del meu aplaudiment. A traves del toc sèpia i descolorit que li atorguen a l’atmosfera, aconsegueixen situar-te i transportar-te ràpidament al context en el que es troben els personatges. També les ombres que es projecten subtilment i de manera conjunta a la dels personatges, aporten molt de significat a les situacions i fins i tot esgarrifen.

La Teresa Vallicrosa, que interpreta l’àvia, ho fa d’una manera brillant. És persuasiva i autoritària, però alhora ens creiem la seva puresa i que tot el que en el fons persegueix és del bé de tots. Fins i tot en el moment en que la seva història es posa en dubte, el públic no té clar si realment es tracta d’un frau. Els altres intèrprets no es queden enrere, que a més els toca doble personatge a cada un. És curiós observar com existeix una analogia entre els dos personatges que encarna cada un, ja que en els fills hi veus un deix dels pares.

En quan al desenllaç, crec que es podrien haver estalviat els últims minuts. Després del retorn dels personatges a les restes del que havia sigut la colònia i el seu aparent canvi d’actitud, hi ha de nou un altre canvi brusc que no s’entén i que tampoc acaba d’encaixar.

En resum, es tracta d’una obra que ens porta als límits de la fe i que ens fa reflexionar sobre temes molt quotidians, encara que estiguin mig disfressats en clau religiosa.

Anna Molinet @Annafase_