Un artista presenta una escultura que presideix l’interior del nou edifici net, polit i llis que han edificat on abans hi havia el mercat. Un youtuber aclamat anuncia el seu suïcidi en directe. Una escriptora s’odia per estar treballant en una oficina compartida on no coneix a ningú. Dues noies es busquen per la xarxa en una aplicació de relacions esporàdiques. Una d’elles vol netejar-se, l’altre necessita estendre la rentadora que porta dos dies tancada. Una noia projecta en directe el seu viatge nocturn per la ciutat mentre busca què fer per no avorrir-se. Un adolescent fanàtic vol veure el suïcidi d’un famós en directe. Tot succeeix en una nit. Tot succeeix a prop de l’edifici nou que han construït al barri, on abans hi havia el mercat. Aquest projecte és el resultat del meu treball final de carrera (Roger Torns). Vaig començar reunint un grup d’actors per elaborar una peça textual en col·lectiu. A partir de l’escriptura automàtica a contrarellotge volia que el discurs i la poesia afloressin sols a partir de la generació de material textual provocat a partir del caos, la immediatesa, el joc i la irracionalitat. Vam estar durant dos mesos fent sessions d’escriptura automàtica guiada fins que vaig tenir prou material, llavors em vaig recloure durant tot l’estiu per intentar entendre quines eren les necessitats discursives de cada participant i a partir d’aquí es va anar construint la dramatúrgia i la seva estructura fins arribar al text resultant anomenat Hàbitat (doble penetració). Hàbitat (doble penetració) s’emmarca dins l’univers rizomàtic de les xarxes socials, parla sobre aquesta necessitat constant que tenim d’exhibir per existir, aquesta necessitat d’exhibir la nostra vida particular i íntima a les xarxes socials i com això ens aporta una falsa sensació de llibertat. Hàbitat (doble penetració) és una analogia del que passa a la xarxa on hi ha un excés de material bolcat sense filtres del qual n’és impossible estructurar un discurs general i global. Hàbitat (doble penetració) parla sobre la necessitat de projectar-nos a crits per demanar que ens estimin, per sentir que formem part d’aquest món. “La moderna pèrdua de creences que afecta no només a Déu o el més enllà, sinó també la realitat mateixa, fa que la vida humana es converteixi en quelcom totalment efímer. Mai no ha sigut tan efímera com ara. // Res no és constant i durador. Davant d’aquesta falta d’ésser sorgeixen el nerviosisme i la intranquil·litat. // Fins i tot les religions, en el sentit de tècniques tanàtiques, que alliberin l’home de la por a la mort i generin una sensació de durada, ja no serveixen. La desnarrativització general del món reforça la sensació de fugacitat: de vida nua.” (P. 40 Byung Chul Han. La societat del cansament)
Hàbitat (doble penetració) Sala Atrium, 20 d’abril de 2018
La realitat és una infinitat d’aparences, i això no fa més que intensificar-se quan un dels nostres prismes predominants per percebre-la és a través d’una pantalla o càmera mòbil. Cada època ha sigut víctima de canvis dràstics en la seva manera d’enfrontar-se el món; el nostre canvi bé podria ser el telèfon mòbil, i com aquest ha reconstruït la nostra realitat, la nostra relació amb els altres. Hàbitat (doble penetració) reflexionarà, entre d’altres, sobre aquest tema.
L’obra és fruit d’un exercici d’escriptura automàtica pautada pel Roger Torns a l’Institut del Teatre, i que dóna lloc a una munió d’històries i relats que acabaran conformant cinc personatges complexos. Aquests irrompran a escena com si fossin un cabdell, sense origen ni final, embolicats i rebregats com la successió d’històries que inunden Instagram. No hi ha un final clar, però sí hi ha una lleugera evolució en els personatges, una confusió que va prenent forma fins transmetre una sensació d’auxili i una tristesa que ho embolcalla tot. Necessitem projectar-nos a la xarxa per aconseguir una mica d’estima, recuperar un clau al què aferrar-nos per seguir vivint en una societat de la desesperança. Som una generació en crisis, però no ho han sigut totes abans?
Byung-Chul Han, filòsof coreà de clara influència alemanya, ens situarà en el bell mig d’aquesta crisis, i molt dels seus postulats prendran forma en Hàbitat. La societat del cansament, i el nihilisme heideggerià portat un pas més enllà. Si ell parlarà de que som una societat desarrelada, en tant que no creiem en res –com ja postularia Heidegger-, en Hàbitat aquesta idea pren cos en combinació amb l’ús reiterat de xarxes socials i les noves tecnologies –de nou, queda patent una altra de les línies de reflexió heideggeriana en torna la tecnocràcia. I tot i així, no tot està perdut, ni les altres generacions ho han tingut forçosament més fàcil.
Entre les innovacions proposades en l’obra, destaca l’ús del mòbil: no únicament permès, sinó incentivat. Gravar en directe, compartir contingut amb els actors i els seus alter ego, i viure la realitat des de prismes diferents. Entre explosions emocionals, crits i desesperances, es va construint una obra complexa i plena de contingut que acaba convertint-se en un fil d’Ariadna que ens pot conduir a una reflexió sobre la pròpia existència humana contemporània.
Hàbitat (doble penetració) constitueix una espècie de rizoma –emprant un terme de Deleuze-, en el qual no hi ha una jerarquia clara, ni una estructuració tangible dels esdeveniments; ans el contrari, se’ns presenta com una imatge confusa i formada de realitats juxtaposades que, malgrat el bombardeig d’informació, no pot deixar a ningú indiferent. Una reflexió sobre la postmodernitat i un crit d’auxili, encara que potser la solució només pugui ser acabar adaptant-se, com tantes altres generacions han fet...
Bertran Salvador