DespertaLab1: Hàbitat (doble penetració)

Nous formats

informació obra


Autoria:
Carla Linares, Mar Pawlovsky, Laura Daza, Maria Hernàndez, Pablo Macho , Jaume Viñas, Roger Torns
Intèrprets:
Diana Gómez , Georgina Latre, Maria Hernàndez , Jaume Viñas, Rafa Delacroix
Escenografia:
Albert Ventura, Alejandra Lorenzo
Vestuari:
Albert Ventura, Alejandra Lorenzo
Il·luminació:
Albert Ventura , Alejandra Lorenzo , Roger Torns
Producció:
H.I.I.I.T
Direcció:
Júlia Barceló
Dramatúrgia:
Jaume Viñas
Sinopsi:

Un artista presenta una escultura que presideix l’interior del nou edifici net, polit i llis que han edificat on abans hi havia el mercat. Un youtuber aclamat anuncia el seu suïcidi en directe. Una escriptora s’odia per estar treballant en una oficina compartida on no coneix a ningú. Dues noies es busquen per la xarxa en una aplicació de relacions esporàdiques. Una d’elles vol netejar-se, l’altre necessita estendre la rentadora que porta dos dies tancada. Una noia projecta en directe el seu viatge nocturn per la ciutat mentre busca què fer per no avorrir-se. Un adolescent fanàtic vol veure el suïcidi d’un famós en directe. Tot succeeix en una nit.  Tot succeeix a prop de l’edifici nou que han construït al barri, on abans hi havia el mercat.

Aquest projecte és el resultat del meu treball final de carrera (Roger Torns). Vaig començar reunint un grup d’actors per elaborar una peça textual en col·lectiu. A partir de l’escriptura automàtica a contrarellotge volia que el discurs i la poesia afloressin sols a partir de la generació de material textual provocat a partir del caos, la immediatesa, el joc i la irracionalitat. Vam estar durant dos mesos fent sessions d’escriptura automàtica guiada fins que vaig tenir prou material, llavors em vaig recloure durant tot l’estiu per intentar entendre quines eren les necessitats discursives de cada participant i a partir d’aquí es va anar construint la dramatúrgia i la seva estructura fins arribar al text resultant anomenat Hàbitat (doble penetració).

Hàbitat (doble penetració) s’emmarca dins l’univers rizomàtic de les xarxes socials, parla sobre aquesta necessitat constant que tenim d’exhibir per existir, aquesta necessitat d’exhibir la nostra vida particular i íntima a les xarxes socials i com això ens aporta una falsa sensació de llibertat.

Hàbitat (doble penetració) és una analogia del que passa a la xarxa on hi ha un excés de material bolcat sense filtres del qual n’és impossible estructurar un discurs general i global.

Hàbitat (doble penetració) parla sobre la necessitat de projectar-nos a crits per demanar que ens estimin, per sentir que formem part d’aquest món.

“La moderna pèrdua de creences que afecta no només a Déu o el més enllà,  sinó també la realitat mateixa, fa que la vida humana es converteixi en quelcom totalment efímer. Mai no ha sigut tan efímera com ara. // Res no és constant i durador. Davant d’aquesta falta d’ésser sorgeixen el nerviosisme i la intranquil·litat. // Fins i tot les religions, en el sentit de tècniques tanàtiques, que alliberin l’home de la por a la mort i generin una sensació de durada, ja no serveixen. La desnarrativització general del món reforça la sensació de fugacitat: de vida nua.” (P. 40 Byung Chul Han. La societat del cansament)

Crítica: DespertaLab1: Hàbitat (doble penetració)

26/10/2018

Qui habita rere les històries d'Instagram?

per Anna Varela

Hàbitat (doble penetració) Teatre Tantarantana, 19 d'octubre de 2018 [caption id="attachment_3172" align="aligncenter" width="327"] © Lluc Miralles (@lluc.miralles)[/caption]

Un mirall. O potser un mur. Dos telons de plàstic. Llums de pantalles en escena. Música electrònica. Això és un videojoc? O existir?

Confusió, immediatesa, saturació, alarma. Només són quatre dels mots que em vénen al cap per descriure Hàbitat (doble penetració). Sento la lletra de la cançó d'inici i em dic que no estic preparada per a això. Gent jove. Podria ser jo. No vull mirar-me, no vull mirar-nos al mirall.

Hàbitat (doble penetració) és una fuga. Realitats que se superposen, personatges que entren en escena abans d'hora, històries que es barregen: simultaneïtat pura i dura. Com la doble penetració. Roger Torns reconstrueix un tot amb textos alliberats per dotze mans, i el llença a una sala amb el cos i la veu de cinc intèrprets joves. L'autonarració canvia i agafa forma a partir del model de consum d'informació actual, a partir de les noves tecnologies. Ens preocupa. El dit índex llisca per l'escenari i dona pas a la següent història. Gràcies, perquè aquesta "generació" està farta que parlin d'ella des de la càtedra, cansada que ens diguin com vivim les nostres realitats.

Cara a cara amb l'espectador, les idees de vegades són poètiques, però els intèrprets les veuen, són seves, i les claven fins a travessar la butaca. Això genera vida més enllà dels telons de plàstic: riures, autocrítica, admiració. El teatre mirall. El teatre que arriba. El teatre que troba altres maneres de ser-ho. El Tantarantana segueix amplificant noves veus.

Com una d'elles, em pregunto de què serveix escriure. No em venia la inspiració, i crec que estic sent excessiva. Però és que res del que digui podrà descriure l'hàbitat. Gaudiu i patiu a parts iguals amb la bellesa i la lletjor (però què són aquests conceptes?) dalt de l'escenari. Empasseu-vos sencera aquesta joventut que canvia, dubta, vol sentir-se plena, es pensa i s'autoqüestiona.

Disculpeu aquesta anada d'olla. Millor que em relaxi i deixi el ritme tan frenètic que he vist a l'escenari. Vaig a mirar unes quantes històries d'Instagram abans d'apagar el llum.

Anna Varela @AnnaColut