Manes

Teatre

informació obra


Autoria:
La Fura dels Baus, Rafael Vives, Nico Nubiola, Laura Roque
So:
Big Toxic
Il·luminació:
Ziggy Durand, P. P. Hervás, Pera Tantiña
Escenografia:
Nico Nubiola
Intèrprets:
Fura dels Baus, Laura Roque
Sinopsi:

Manes és l’últim espectacle de La Fura que s’ha concebut íntegrament sense referents externs al grup. Es va partir del concepte de diversitat cultural per elaborar les diferents parts de l’espectacle, que volien transmetre els nexes comuns a tota la humanitat, entre ells els conceptes de naixement, mort, sexe i menjar.

La dramatúrgia de Manes es basa en una gramàtica de la simultaneïtat i no de la continuïtat. Zàping d’emocions i sensacions. Dramatúrgia ahistòrica, en la qual l’argument és l’aquí i l’ara. Conjunt d’escenes contraposades en les quals diferents mons comparteixen espai i temps. Conte gòtic que assisteix impassible al xoc entre diferents intimitats, sorpreses sempre per una llum indiscreta. Manes és un espectacle públic de fets privats. Mostra les actituds humanes que habitualment, per obra i gràcia de la cultura, romanen ocultes darrere el teló de la casa, la família, el grup… Manes no articula una línia argumental habitual i, per tant, no és possible descriure una peripècia. Ens conformarem a apuntar que aquest espectacle va portar a l’extrem la rítmica, el treball físic i la referència al mite i al ritu.


Crítica: Manes

22/07/2019

I així es degrada la humanitat

per Eva Campos

Manes Museu Marítim de Barcelona, 17 de juliol de 2019 [caption id="attachment_4899" align="aligncenter" width="500"] Fotografia pròpia (Eva Campos) de Manes de La Fura dels Baus al Museu Marítim de Barcelona en el marc de El Grec[/caption]

Després de 40 anys, La Fura dels Baus continua en peu i amb tanta energia com sempre. I no deceben.

En el marc de El Grec, s'ha pogut gaudir de Manes, una obra que claríssimament es compon d'un seguit de quadres amb una força brutal que es connecten per la naturalesa humana, especialment l'instint i el salvatgisme. Avui dia es diria que la seva representació bordeja els límits d'allò ètic. I en això radica la seva essència. 

Però recordem que la Manes que s'ha pogut gaudir és un remake o revival de l'obra que es va estrenar el 1996. De fet, cada quadre s'inspira en un tema de l'àlbum musical que es va editar i en conceptes base de les fases de la nostra vida: naixement, mort, comunitat, crueltat, sexe i aliment. Un estil molt post-apocalíptic on tornem com espècie a les nostres bases instintives (em recorda a les pel·lícules Mad Max). De fet, La Fura també torna als seus inicis on podem veure el seu llenguatge Funan en la seva versió primigènia.

El que més em va agradar van ser dos punts essencials que caracteritzen La Fura: la interacció amb el públic per a provocar emocions i la utilització d'un espai no convencional per a una obra escènica. Res era una limitació: si calia embrutar, s'embrutava; si calia encendre un foc, no importava que la gent estigués a prop; si calia desplaçar-se, que la gent s'apartés. Els era completament igual que estiguéssim pel mig o que ens arrisquéssim a ser esclafats per la persona que teníem davant o pels mateixos actors. Formàvem part de l'escena. Érem "lliures" de mirar i moure'ns per on "volguéssim", ja que hi havia accions simultànies en un lloc i altre. He de confessar que amb prou feines veia perquè érem molta gent, però això és el que feia bategar el meu cor i posar-me nerviosa. No podia tenir una visió global. Tot eren sensacions. A més, em vaig sentir com a part d'un ramat, movent-me en massa i a vegades amb desesperació.

El joc de llums van ser innegablement espectacular i mòbil, canviava segons on l’escena anés i era totalment potent, així com la força interpretativa dels actors. Tot això va crear una ambientació emboirada i, juntament amb la música alta, van provocar que ja no fos al Museu Marítim, sinó a un altre món… un de supervivència metafòrica, post-humanitat i, de tant en tant, terrorífic...

Eva Campos Suárez @platartistic