I així es degrada la humanitat

Manes
Museu Marítim de Barcelona, 17 de juliol de 2019

Fotografia pròpia (Eva Campos) de Manes de La Fura dels Baus al Museu Marítim de Barcelona en el marc de El Grec

Després de 40 anys, La Fura dels Baus continua en peu i amb tanta energia com sempre. I no deceben.

En el marc de El Grec, s’ha pogut gaudir de Manes, una obra que claríssimament es compon d’un seguit de quadres amb una força brutal que es connecten per la naturalesa humana, especialment l’instint i el salvatgisme. Avui dia es diria que la seva representació bordeja els límits d’allò ètic. I en això radica la seva essència. 

Però recordem que la Manes que s’ha pogut gaudir és un remake o revival de l’obra que es va estrenar el 1996. De fet, cada quadre s’inspira en un tema de l’àlbum musical que es va editar i en conceptes base de les fases de la nostra vida: naixement, mort, comunitat, crueltat, sexe i aliment. Un estil molt post-apocalíptic on tornem com espècie a les nostres bases instintives (em recorda a les pel·lícules Mad Max). De fet, La Fura també torna als seus inicis on podem veure el seu llenguatge Funan en la seva versió primigènia.

El que més em va agradar van ser dos punts essencials que caracteritzen La Fura: la interacció amb el públic per a provocar emocions i la utilització d’un espai no convencional per a una obra escènica. Res era una limitació: si calia embrutar, s’embrutava; si calia encendre un foc, no importava que la gent estigués a prop; si calia desplaçar-se, que la gent s’apartés. Els era completament igual que estiguéssim pel mig o que ens arrisquéssim a ser esclafats per la persona que teníem davant o pels mateixos actors. Formàvem part de l’escena. Érem “lliures” de mirar i moure’ns per on “volguéssim”, ja que hi havia accions simultànies en un lloc i altre. He de confessar que amb prou feines veia perquè érem molta gent, però això és el que feia bategar el meu cor i posar-me nerviosa. No podia tenir una visió global. Tot eren sensacions. A més, em vaig sentir com a part d’un ramat, movent-me en massa i a vegades amb desesperació.

El joc de llums van ser innegablement espectacular i mòbil, canviava segons on l’escena anés i era totalment potent, així com la força interpretativa dels actors. Tot això va crear una ambientació emboirada i, juntament amb la música alta, van provocar que ja no fos al Museu Marítim, sinó a un altre món… un de supervivència metafòrica, post-humanitat i, de tant en tant, terrorífic…

Eva Campos Suárez
@platartistic

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *