Les millor valorades. Top 10
Què et ve de gust?
Quina disciplina vols?
Quina edat?
Properes representacions
Ma solitud
Del 21/11 al 21/11
9.0
Teatre
Casting Lear
Del 21/11 al 21/11
9.0
Teatre
Un sublime error
Del 21/11 al 21/11
9.0
Teatre
Mar i Cel. 2024
Del 21/11 al 21/11
9.0
Teatre |
Musical
Auditori Municipal de Vilafranca del Penedès, 20 de novembre de 2016
Després de cinc anys d’experiència com a companyia i de treballar en l’espectacle Capas, La Companyia Eia continua amb creacions de diferents formats: Espera, espectacle de circ de carrer i inTarsi, aquesta peça pensada per a interior que ha guanyat els Premis Zirkòlica de Catalunya 2016.
Com si tinguéssim davant nostre un Tangram, l’equilibri de peces Jenga o un Tetris en format gegant, la companyia Eia aposta per la dinàmica del “joc”, de la espontaneïtat. En aquest cas no tan sols a nivell interpretatiu sinó també a nivell escenogràfic. Se’ns proposa un “joc” de confiances, de forces, de mirades entre els personatges amb cinc energies ben diferents cadascun i ben diferents en cada un mateix, segons el moment del propi personatge. Energies que transiten per l’escenari i l’habiten a cada mil·límetre quadrat.
També trobem un joc compositiu entre els cossos i l’escenografia basat en l’aterrar dels pesos i volums del cos, no tan sols en els altres cossos, sinó també en els mòduls adaptables amb capacitat compositiva que ens porten cap a escenaris canviants, construïts i desmuntats, que emmarquen a través de portes simbòliques i llindars que permeten el mostrar i l’amagar... fets d’elements de diferent naturalesa: fusta i metall, càlids i freds (com la personalitat dels propis protagonistes) que ens regalen moviments pendulars, flotants, de vaivé, de deixar caure, de lliscar, de sostenir, de suportar, de repartició de pesos, de trepar, “d’encaixar”, cops secs, rebots... en una constant metamorfosi i reinterpretació però des de la subtilesa del “menys és més” ja que l’espai escènic en cap moment queda saturat.
inTarsi hipnotitza però no fins el punt de deixar que desconnectem. La sorpresa constant es dóna per la mescla de disciplines ben combinades: circ (Portés acrobàtics, Bàscula, Banquina, Mini-Tramp,) dansa contemporània, una petita peça divertida de dansa del ventre, un moment del que ens recorda a una dansa tradicional, ball free-style... teatre físic, clown… una barreja que lluny de confondre’ns ens permet estar presents com a espectadors en el moment a moment de la peça, valorant la valentia i l’esforç de cada instant.
La peça parla principalment a partir dels cossos dels alhora actors, ballarins, clowns i acròbates i també a través de les seves onomatopeies i del gest més narratiu/teatral. Tot plegat ens parla dels grups, de les relacions i jerarquies que sorgeixen en aquests, del compartir, dels acords per l’acceptació, de l’empatia, l’adaptació, la convivència, dels prejudicis, de la competitivitat, l’enveja, la gelosia i fins i tot la violència, la distància física o emocional, la exclusió, la soledat.
D’alguna manera o altre reinventa de moltes maneres amb petites pinzellades el concepte de masculinitat, encara que tan sols sigui amb el tant natural contacte físic que tant sovint encara ara se’ns pot fer estrany. Els intèrprets traspuen sentit de veritat, subtilesa i delicadesa.
El vestuari atemporal tirant cap a “retro” fa que l’espectador tant pugui situar-se en un present com en un altre moment passat i que pugui llegir-ho com un fragment quotidià o fins i tot com un fet històric. Es tracta de peces de roba de diferents colors “terra” en cada actor que ens reben amb calidesa. La suor de l’acròbata, a mesura que apareix, varia el color de les peces i contribueix a un joc de lectures, si algun actor porta un apart del cos embenada, aquesta també ens parla.
Parlem per tant d’un espectacle visceral i esbojarrat que ens convida a la reflexió i ens provoca amb el contrast i que aplega públic de diferents edats incloent nens i nenes. Un públic que s’entrega, riu, aplaudeix i agraeix el sincer gest de sentir-se compromesos, quan són obsequiats amb humor tendre des de l’escenari o quan amb un speech final proper són convidats a poder dialogar a posteriori amb la companyia.
Mar Soler