Rhumans

Circ

informació obra


Direcció:
Jordi Aspa, Yoann Bourgeois
Intèrprets:
Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez, Pep Pascual, Mauro Paganini, Jean-Baptiste André
Direcció Musical:
Pep Pascual
Composició musical:
Pep Pascual, Mauro Paganini
Producció:
Carles Manrique
Escenografia:
Adrià Pinar, Rhum i Cia
Companyia:
Rhum i Cia
Vestuari:
Elisa Echegaray, Paca Naharro
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Marc Santa
Sinopsi:

El pallasso busca, i gairebé sempre troba, les fissures en la raó i en els seus semblants. El savi tremola, quan riu. Perquè sovint la matèria del riure, la vida de l’home, és feta de tristesa, deia Baudelaire.

Quan els pallassos són capaços de fer números amb les lletres i de vestir els fets de nuesa, la llibertat és la seva presó. En aquest espectacle us convidaran a viatjar i a reflexionar sobre la figura del pallasso amb un collage musical farcit de números de creació pròpia i algun clàssic, tot amanit amb una mica d'acidesa, de dolçor o de picant per desvetllar els muscles de la rialla. Potser se us faran grans les sabates; o potser us veureu emmirallats a la pista com si els pallassos us haguessin raptat el cor. I podreu adonar-vos que «riure» no és tan sols una paraula, sinó que és quelcom de més profund. A aquests pallassos, ja ho veureu, no els agrada riure’s de ningú sinó amb tothom... perquè el riure ho cura gairebé tot!

Jordi Aspa, home de circ que, amb Bet Miralta, és el cinquanta per cent de la companyia Escarlata Circus, dirigeix ara l’espectacle que tanca la trilogia iniciada amb Rhum i seguida de Rhumia, un muntatge amb música interpretat per un repòquer d’artistes que saben com seduir el públic i que el fascinen amb les històries surrealistes que se succeeixen a la pista.


Crítica: Rhumans

25/07/2018

La bellesa del gris

per Raul Coluche

Rhumans Teatre Lliure, 20 de juliol de 2018

Tercera part d’aquesta sèrie clownesca que va néixer per retre homenatge al sempre recordat Joan Montanyès “Monti”. Després de Rhum i Rhümia, arriba Rhumans, una peça que compta amb la novetat de la seva direcció, a càrrec de Jordi Aspa, de la incorporació del clown Piero Steiner al repartiment i la baixa de Jordi Martínez.

Si en les anteriors ocasions l’alegria i els colors vius propis del clown més clàssic regnaven l’espectacle, Rhumans s’obre camí en el gris, allò més autoreflexiu; un univers més adult que es deixa seduir per la poesia, tant de la paraula com la visual. Un canvi substancial en el to del fil conductor que els fa guanyar en profunditat. Tot i així, l’essència naïf i juganera del pallasso continua present, deixant lloc a grans dosis de música i rialles, conseqüència directa dels números independents que conformen l’espectacle.

El clown s’impregna d’un llenguatge fins i tot bufonesc, tot prenent contacte amb el “més enllà”, un espai que obrirà les portes a racons fràgils de l’ànima. Perquè al final Rhumans parla de tots nosaltres. No hi ha res més sincer, cru i en contacte amb l’essència humana que el pallasso.

Aquest canvi, encara que potser els faci perdre adeptes que busquin més simplicitat infantil, ha estat un encert. Llarga vida al clown.

Raúl Coluche @RaulColuche