All In
La Planeta, 26 de novembre de 2017
[caption id="attachment_1332" align="aligncenter" width="300"]
All in ©Atresbandes[/caption]
Cossos ballant al ritme frenètic de la música, pupil·les dilatades i boques assedegades, èbries d’alcohol. Joves que, per una nit, obliden les preocupacions dels estudis o feines respectives i es deixen endur pels hits del moment, ballant a l’uníson com una massa gegantina. Mans aixecades, cops de cap i salts marcats pel dj de torn. Qualsevol persona que hagi sortit de festa s’hi veurà emmirallat. També els de la companyia Atresbandes. Precisament, una de les escenes de la seva nova obra, All in, representa aquesta experiència. No obstant això, ells busquen un significat més profund que el d’una simple nit de festa: l’individualisme dins la col·lectivitat.
La societat del segle XXI ha dut moltes innovacions i ha suposat un gran pas per a la humanitat però, alhora, ha provocat, més que mai, un creixement de l’individualisme. És curiosa la dicotomia que es crea ja que tenim més independència i llibertat que mai però ens sentim molt més sols, fet que provoca que vulguem ser membres d’un col·lectiu. Al cap i a la fi, som humans i necessitem els altres per sentir-nos realitzats. Per això la imatge de desenes de persones ballant al mateix ritme dins una discoteca crea una sensació de pertànyer a una comunitat, encara que estiguis completament sol dins la pista.
A All in, però, aquest sentiment és molt més pervers ja que els creadors l’assimilen al que senten les persones que assisteixen a l’Arirang, el festival que se celebra a Corea del Nord cada any per a commemorar el seu líder, Kim il-Sung. En aquesta celebració centenars de gimnastes realitzen exercicis davant una munió de públic mentre els nens que són a les grades creen mosaics gegantins on es poden veure lemes comunistes o d’homenatge al seu difunt líder. És un exercici per reforçar el sentiment de pertinença a un país. Actuant a l’hora, provoca que tothom se senti part d’un col·lectiu i, per uns instants, no pensi tant en la soledat que els envaeix cada dia.
All in és, doncs, una crítica a la societat actual, que elogia la individualitat però que no accepta una persona que sigui diferent al que marquen les convencions socials. Per exemple, en un altre dels esquetxos que es poden veure durant els 60 minuts que dura l’obra, es retrata un sopar d’amics on el vegetarià i abstemi acaba cedint a la pressió perquè, si no, tornaria a quedar sol. Tot això, envoltat d’una ironia i comicitat constant que provoquen més d’un somriure entre el públic i, fins i tot, una riallada forta, potser precisament perquè ens identifiquem massa bé amb el que veiem. El mateix passa amb els dos humans sense rostre i vestits de negre que apareixen a l’inici i al final de l’obra, tenint conversacions aparentment banals sobre un traster però que desemboquen en una altra classificació de les persones dins un grup: el nostàlgic, el somiador... Les etiquetes. Potser elles sí que haurien d’anar al traster.
Helena Xirgu
@Helenaxc
