All In

informació obra



Intèrprets:
Miquel Segovia, Albert Pérez Hidalgo, Melcior Casals
Escenografia:
Cube.bz
Producció:
Festival TNT – Terrassa Noves Tendències , HOME (Manchester)
Companyia:
Lagartijas tiradas al sol, Pisando Ovos
Autor:
Inger Cecilie Bertrán de Lis
Sinopsi:

Utilitzada com a jugada final en una partida de pòquer o com a eslògan de la marca esportiva Adidas, All In  també és el nom d’un conegut local d’striptease situat al Boulevard Clichy de París, un hostal als afores de Berlín i un restaurant de la zona alta de Barcelona.

L’expressió serveix per a tot i per a no res. Per a la companyia, amaga un gran buit però també engloba a la perfecció els conceptes de totalitat i totalitarisme: des dels himnes nacionals fins als sistemes aparentment més innocus de control social.

All In presenta el recorregut d'un individu per diferents mons inspirats en la pròpia expressió anglesa: una discoteca, una escola d'anglès, un programa d'autoajuda i un magatzem. Aquests mons són la representació poètica de les crisis existencials que un individu ha de passar pel simple fet de ser-ho. En ells s'explora la dificultat d'esdevenir veritablement un individu en una de les societats més individualistes (occident) i la relació d’aquesta individualitat amb la massa. La peça és un passeig salvatge per mons aparentment inconnexes i situacions quotidianes, vivències comunes, reconeixibles i compartides, que prenen un gir inesperat cap a l’absurd.

Crítica: All In

19/12/2017

La col·lectivització de la soledat

per Helena Xirgu

All In La Planeta, 26 de novembre de 2017 [caption id="attachment_1332" align="aligncenter" width="300"] All in ©Atresbandes[/caption]

Cossos ballant al ritme frenètic de la música, pupil·les dilatades i boques assedegades, èbries d’alcohol. Joves que, per una nit, obliden les preocupacions dels estudis o feines respectives i es deixen endur pels hits del moment, ballant a l’uníson com una massa gegantina. Mans aixecades, cops de cap i salts marcats pel dj de torn. Qualsevol persona que hagi sortit de festa s’hi veurà emmirallat. També els de la companyia Atresbandes. Precisament, una de les escenes de la seva nova obra, All in, representa aquesta experiència. No obstant això, ells busquen un significat més profund que el d’una simple nit de festa: l’individualisme dins la col·lectivitat.

La societat del segle XXI ha dut moltes innovacions i ha suposat un gran pas per a la humanitat però, alhora, ha provocat, més que mai, un creixement de l’individualisme. És curiosa la dicotomia que es crea ja que tenim més independència i llibertat que mai però ens sentim molt més sols, fet que provoca que vulguem ser membres d’un col·lectiu. Al cap i a la fi, som humans i necessitem els altres per sentir-nos realitzats. Per això la imatge de desenes de persones ballant al mateix ritme dins una discoteca crea una sensació de pertànyer a una comunitat, encara que estiguis completament sol dins la pista.

A All in, però, aquest sentiment és molt més pervers ja que els creadors l’assimilen al que senten les persones que assisteixen a l’Arirang, el festival que se celebra a Corea del Nord cada any per a commemorar el seu líder, Kim il-Sung. En aquesta celebració centenars de gimnastes realitzen exercicis davant una munió de públic mentre els nens que són a les grades creen mosaics gegantins on es poden veure lemes comunistes o d’homenatge al seu difunt líder. És un exercici per reforçar el sentiment de pertinença a un país. Actuant a l’hora, provoca que tothom se senti part d’un col·lectiu i, per uns instants, no pensi tant en la soledat que els envaeix cada dia.

All in és, doncs, una crítica a la societat actual, que elogia la individualitat però que no accepta una persona que sigui diferent al que marquen les convencions socials. Per exemple, en un altre dels esquetxos que es poden veure durant els 60 minuts que dura l’obra, es retrata un sopar d’amics on el vegetarià i abstemi acaba cedint a la pressió perquè, si no, tornaria a quedar sol. Tot això, envoltat d’una ironia i comicitat constant que provoquen més d’un somriure entre el públic i, fins i tot, una riallada forta, potser precisament perquè ens identifiquem massa bé amb el que veiem. El mateix passa amb els dos humans sense rostre i vestits de negre que apareixen a l’inici i al final de l’obra, tenint conversacions aparentment banals sobre un traster però que desemboquen en una altra classificació de les persones dins un grup: el nostàlgic, el somiador... Les etiquetes. Potser elles sí que haurien d’anar al traster.

Helena Xirgu @Helenaxc