All In

informació obra



Intèrprets:
Miquel Segovia, Albert Pérez Hidalgo, Melcior Casals
Escenografia:
Cube.bz
Producció:
Festival TNT – Terrassa Noves Tendències , HOME (Manchester)
Companyia:
Lagartijas tiradas al sol, Pisando Ovos
Autoria:
Inger Cecilie Bertrán de Lis
Sinopsi:

Utilitzada com a jugada final en una partida de pòquer o com a eslògan de la marca esportiva Adidas, All In  també és el nom d’un conegut local d’striptease situat al Boulevard Clichy de París, un hostal als afores de Berlín i un restaurant de la zona alta de Barcelona.

L’expressió serveix per a tot i per a no res. Per a la companyia, amaga un gran buit però també engloba a la perfecció els conceptes de totalitat i totalitarisme: des dels himnes nacionals fins als sistemes aparentment més innocus de control social.

All In presenta el recorregut d'un individu per diferents mons inspirats en la pròpia expressió anglesa: una discoteca, una escola d'anglès, un programa d'autoajuda i un magatzem. Aquests mons són la representació poètica de les crisis existencials que un individu ha de passar pel simple fet de ser-ho. En ells s'explora la dificultat d'esdevenir veritablement un individu en una de les societats més individualistes (occident) i la relació d’aquesta individualitat amb la massa. La peça és un passeig salvatge per mons aparentment inconnexes i situacions quotidianes, vivències comunes, reconeixibles i compartides, que prenen un gir inesperat cap a l’absurd.

Crítica: All In

27/12/2017

L'arirang, l'himne a l'alegria i un traster de lloguer

per Lucia Gusmaroli

All in La Planeta, 26 de novembre de 2017

La companyia Atresbandes, formada per Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo ens presenta, juntament amb Melcior Casals, una reflexió sobre l’individu en relació a la societat de massa que l’envolta. El punt de partida és l’expressió anglesa all in, sovint utilitzada en el pòquer, però que significa també “tot inclòs”. Els actors ofereixen al públic una sèrie d’escenes diverses i aparentment no relacionades entre elles. L’himne a l’alegria de Beethoven, utilitzat com instrument de persuasió de les masses pels dictadors del segle XX; la solitud d’un personatge sense cara que exprimeix l’angoixa per no saber-se encasellar en una categoria precisa, i la pressió social de sentir-se realitzats tant en la vida professional com privada – simbolitzada en aquesta peça per un traster de lloguer, un leitmotif de l'obra-.

Els fragments narratius se succeeixen ràpidament a l’escenari en una atmosfera inquietant; tanmateix els actors semblen voler donar un caire còmic a l'obra. El resultat és poc definit, i l’espectador es queda dubtós. L’actuació és en castellà, però la part central, la més llarga, és en anglès. La idea de base d’aquesta escena és genial: un grup d’amics es troba al menjador del pis d’un d’ells, parlen un anglès macarrònic i entaulen una conversa maldestra, que sembla treta d’un llibre de text. Que aixequi la mà qui no ha viscut mai un moment així amb amics procedents de diferents llocs del món. Un cop més, l’únic personatge que destaca pel comportament diferent, inadequat, és menyspreat pel grup, que l’insulta i fins i tot l’amenaça de mort. La idea que hi ha darrere és molt bona i suscita les rialles dels espectadors, però el gag és massa llarg i es fa cansat, sobretot per la manera d’actuar dels actors, que porten a l’extrem el caire grotesc de la situació. Dos actors es despullen, no se n’entén el motiu ni les finalitats comunicatives: queda el dubte que la nuesa sigui un mere objecte de provocació.

L’espectacle continua i es trasllada a una discoteca de Tòquio, on el dj és comparat al dictador i on la llibertat individual és un engany que es desvela quan deixem de sentir-nos part de la massa de cossos suats que ballen a l’uníson. Llavors, a través de les imatges projectades al fons de l’escenari, ens presenten l’arirang: una dansa típica de Corea del Nord on els moviments de cadascú dels participants creen un efecte coreogràfic i on l’individu adquireix sentit només com a part del tot.

Les idees en les quals es basa aquesta peça són interessants i provocadores, nogensmenys la pluralitat de personatges i situacions en fa un espectacle dispersiu i confós, poc convincent. Les llums, l’ús de l’espai escènic i la contribució dels mitjans audiovisuals són emprats magistralment, tot i així els actors no aconsegueixen comunicar les seves intencions artístiques amb precisió, creant una atmosfera a vegades còmica i a vegades més seriosa, però gairebé sempre grotesca. Falta potser un toc de maduresa, tant al guió com a la interpretació.

Lucia Gusmaroli