Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència)
Teatre Municipal de Girona, 3 de desembre de 2018
[caption id="attachment_3805" align="aligncenter" width="409"]
Fotografia: Arno Declair[/caption]
La vigília de Nadal, l’Édouard coincideix amb el Reda de camí cap a casa. El Reda pretén seduir-lo, li proposa anar a fer un beure. L’Édouard fa poc que viu a París, així que no controla encara els codis de conducta de la gent de ciutat. D’entrada es resisteix a convidar el Reda al seu pis, però accedeix a la proposta, empès suposadament per l’actitud de qui arriba a la majoria d’edat, de qui té ganes que passin coses. Així és com comença una nit d’experimentació, de carícies, de jocs sexuals i de xarrups de vodka. Una trobada fortuïta entre dos joves desfavorits, l’Édouard i el Reda, el primer provinent de les zones rurals del nord de França, el segon, magribí. Entre llençols, el Reda explica la seva infantesa, viscuda juntament amb el seu pare, qui va viatjar d’Algèria a França. Quan la conversa minva, i l'Édouard es decideix a utilitzar l’smartphone, s’adona que no el té. De seguida pensa que l’ha de tenir el Reda. En aquest precís instant, inicien una discussió que acaba amb la violació. El Reda s’automenysprea per la seva condició d’homosexual i només pot participar d’aquesta homosexualitat quan comet un robatori. El delicte és l’excusa. El Reda és el botxí, que reprodueix allò que ha vist fer: la genealogia de la violència.
Thomas Ostermeier aconsegueix la voluntat de l’autor de plasmar que la classe dominada reprodueix aquesta violència que ha rebut. Història de la violència és una novel·la autobiogràfica, escrita per Édouard Louis. El novel·lista francès va ser partícep de l’inici del procés creatiu d’Al cor de la violència (Im Herzen der Gewalt), l’exquisidesa d’Ostermeier i la companyia Schaubühne de Berlín. Tots els elements que el dramaturg disposa a escena, hi fan una aportació. L’escenografia mínima focalitza l’escena de l’abús sexual (al llit); l’estrès posttraumàtic de la víctima que ha de narrar de nou la història a la policia, al metge i al forense (a la sala de l’hospital); i la persistència del maleït olfacte del criminal que permet que el trauma s’escoli (a la dutxa). Sota la llum blanca dels fluorescents, amb l’acompanyament del bateria Thomas White, el repartiment utilitza micròfons per dirigir-se als espectadors i fer aparts a les escenes; acciona els dispositius per fer filmacions en directe (fotogrames aturats aguts i vídeoart penetrant) i fa parèntesis performatius.
Laurenz Laufenberg encarna Louis de manera sublim i en relata la seva autoficció amb un to versàtil: a voltes amb clau d’humor, a voltes amb distanciament i a voltes amb sensació de buit. Christoph Gawenda exerceix la seva habilitat actoral a l’hora de protagonitzar papers varis: de mare del protagonista, de metge i d’agent de l’autoritat. En aquest darrer paper, aflora els prejudicis homòfobs i xenòfobs. Quan l’Édouard no troba el suport necessari en l’equip mèdic, ni en les autoritats policials, és quan decideix acudir a la seva germana, qui viu al domicili familiar del camp amb el seu marit. Amb un fet tant primitiu com escoltar darrere la porta, Édouard s’adona que la seva germana també és còmplice de la violència quotidiana que ha patit des de la nit del 24 de desembre. Ostermeier fa un brodat magistral de dues hores sobre la identitat, la violència i l’auge de l’extrema dreta.
Lola Aymerich
