Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència)
Teatre Municipal de Girona, 3 de desembre de 2018
[caption id="attachment_3808" align="aligncenter" width="393"]
Fotografia: Arno Declair[/caption]
Entrem el públic al Teatre municipal de Girona i ell ja és al fons de l’escenari, rendit: el protagonista de Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència), interpretat per Laurenz Laufenberg. Com si algú l’hagués llençat en una sala d’espera i s’hagués quedat allà. Aquesta imatge serà, probablement la imatge més dura de l’obra, el que passa és que encara no ho sabem.
Al cor de la violència relata una nit de cap d’any que el protagonista, al tornar de la celebració es troba un noi, el Reda. El Reda el sedueix fins que ell, l’Édouard, accedeix a portar-lo a casa i passen la resta de la nit tenint relacions sexuals. El que passa és que Reda al final de la nit li roba el telèfon a l’Édouard i ell el descobreix. D’aquí neix una escena violenta que acaba amb una violació i que marca un abans i un després a la vida del personatge, de l’autor i de la pròpia obra.
La primera hora de l’espectacle és excessivament narrativa. Thomas Ostermeier utilitza una gran quantitat de recursos escènics que, malauradament, no aporten contrast ni diferents visions sobre el succés sinó que subratllen reiterativament el relat i com el viu el seu protagonista. Passa amb les intervencions dels personatges; que fan aportacions als pensaments de l’Édouard (que es passa una bona part de l’obra narrant el passat amb un micròfon, a davant de l’escenari) i amb les projeccions, que en comptes de crear una realitat paral·lela enfoquen i expliquen amb un altre llenguatge el que se’ns diu amb paraules. Això fa que l’obra s’aguanti energèticament gràcies a un dispositiu escènic que, si bé és dinàmic, no fa que s’aixequi una primera hora feixuga que tempta a sortir a fer un cigarro.
El que passa és que la trama s’anima. Hi ha una sèrie d’escenes a casa de la germana del protagonista on Alina Stiegler, i sobretot Christoph Gawenda (que interpreta una major quantitat de personatges) li donen un toc còmic a l’obra i contrasten el món del protagonista, un noi esnob de la capital amb el de la vida del poble. Malgrat treballar excessivament a través de la caricatura, el tracte dels personatges de la germana i la parella porten l’obra a un lloc menys reiteratiu. Portem més d’una hora i el Reda, interpretat per Renato Schuch, pràcticament no ha aparegut. Encara és un record, un malson. I en un moment l’obra es fa real, i és aquesta la relació més ben tractada de l’obra. És divertida, eròtica i tendra per com està tractada per si sola i és perillosa i inquietant per la informació que se’ns ha donat abans d’arribar-hi. El director alemany aconsegueix crear una immersió molt sincera en la relació dels dos amants, tant que per un moment voldríem oblidar (o potser algú ho fa i tot) el que sabem que passarà. Però passa. I l’escena és molt violenta, el temps del terror és suficient com per no ser pesat, però és a prop de ser insuportable. I el públic deixa d’estossegar o de mirar el mòbil i és fa un silenci molt tens a tota la platea, que s’allarga.
Fins aquest moment se’ns ha tractat el desig, la homofòbia, el racisme (a mitges, l’obra és molt més racista del que es creu ser) i com s’ha instaurat la vida urbana per sobre de la del poble com allò més evolucionat, com allò que s’ha fet creure ser més evolucionat i modern. Fins aquí bé. Però a partir de la violació entra en acció el que millor es tracta a l’obra que és la violència institucional. Com el protagonista torna a ser violat protocol·làriament per un metge impàvid al que li ha passat i la fredor envers un individu que acaba de patir una violació són escenes tant o més dures que la violació en si. En aquesta relació tots els hi hem pogut identificar, sigui per la raó que sigui. I es torna a reproduir la imatge que veiem quan entrem a platea. Però aquest cop s’allarga. L’espera es fa llarguíssima, en aquella espera tot pren sentit i un es diu: acaba aquí. Ja no hi ha res més a dir, acaba aquí l’obra. En l’espera de que això es solucioni. El públic encara no s’ha atrevit a parlar ni a respirar fort, ni a desembolicar el caramelet ni a mirar el maleït mòbil. Aquest moment és perfecte per acabar. Però no. Segueix per explicar-nos que l’Édouard no vol denunciar i ens torna a introduir en una obra narrativa, tal com al principi. No aconsegueixen tractar bé el tema del racisme i acaben amb una imatge que es surt del tema de l’obra i que, malauradament, la banalitza (a l’obra i a la violència de la que parla).
Al cor de la Violència té un dispositiu escènic interessant, una música que recorda a la banda sonora de la pel·lícula Birdman que reforça els moments, els potencia i els lliga (no s’entén que el músic estigui a dins d’escena, quan realment no s’utilitza més que per una qüestió atmosfèrica), un treball escènic molt correcte i una història potent. Malgrat això és tan correcta que resulta, en gran part, avorrida. Quan un es desprèn del dolor que provoca presenciar la violació pensa en què seria de l’obra sense ella, i el resultat és simplement correcte i avorrit, malgrat d’una gran eficàcia.
Dobrin Plamenov
@DobrinPlamenov
