Déjà vu. Martí Torras

Teatre

informació obra


Sinopsi:

En un racó d’un país de memòria despistada, hi malviu una dona confinada en els seus records. Mentre espera l’arribada d’un nadó de qui mai es va poder acomiadar, reviu eternament alguns dels episodis més dramàtics de la seva vida, acompanyada d’algunes de les seves pors, que amb el pas dels anys, ha convertit en germanes de la seva família imaginària.

Nou personalitats segrestades en un dol mental sense mesura: dictadura, esclavatge, repressió, resiliència, invasions escandinaves i altres plagues bíbliques. Només una criatura, la Bruna, té la clau per enderrocar aquest espai psicodramàtic, però, mentre no arriba la nena del seu forçat exili, aquesta Mare reviu cada dia l’abandó del seu nadó, a ritme de fanfàrries balcàniques.

Déjà vu, inspirat en el dia del meu naixement, és un exercici personal d’escriptura inconscient, sobre com poderosament absurda pot ser la nostra ment i com de tragicòmica pot ser la nostra vida, segons les decisions que una mare va haver de fer a contracor.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Déjà vu. Martí Torras

20/04/2024

La llibertat de la bogeria

per Àlex Grande

Déjà-vu

Teatre Eòlia, 10 d'abril 2024

Després d'una mort i el procés del dol podem anar-nos-en a la bogeria, l'únic que volem és la llibertat i es troba en un petit racó, una petita finestra, on poder veure la llibertat, el carrer i la gent que va amunt i avall .

Una família d'onze germanes, que sempre han viscut amb la cohibició i la por a dins, que l'únic que aspiren és sortir i anar a món real a conèixer l'amor, però no poden sortir perquè han de guardar el dol a dins i juntes en aquella casa. Una obra que ens parla de la vida i la mort, el somni i la realitat. Déjà-vu, es pot veure de diferents maneres, d’estimar-se, un amor més físic o pròxim, però el que queda clar és el missatge de ser lliure i voler viure.

En el text de Martí Torras Mayneris, podem veure moltes referències, actuals i més artístiques, com ara fer referència a Bernarda Alba o Samuel Beckett. L'escenografia, creada per Llorens Corbella Burgués, està en un sol lloc, la sala, plena de cadires per amunt i avall, de costat, del dret, del revés fa que t’hi fixis en cada cadira. Tot i que la història només transcorre a la sala, viatgem en el temps per entendre quins objectius té cada personatge, l'espai sempre és el mateix, però el temps va saltant en flashback, anem entenent-ho amb el disseny de llums fet per Andrés Piza.

Deu intèrprets a escena, totes van a una, és un cor, l'escolta activa que tenen a escena és increïble. No se't fa llarg ni feixuc, veure tanta gent actuar en un escenari petit, totes i cadascuna d'elles et crea un estímul diferent que t'ajudarà a entendre el seu personatge. Els moviments nets i polits i la vocalització impecable. Les imatges que et transporten cap al teu cap amb els moviments o posicions són impensables sense els seus moviments, es com si tot quedés en una fotografia.

Una obra et duu a la reflexió de la vida i la mort, la llibertat i l'opressió, la bogeria i la felicitat. Volem saber que podem canviar de nosaltres si tot ens afecta. Sí, tot canvia, però ho podem fer amb riures, analitzant situacions i no perdre mai l'esperança, perquè al final del camí sempre hi ha la finestra de la llibertat.


Alex Grande

@alex_gral_27