Alta flipamenta

Teatre

informació obra


Direcció:
Marc Sarrats
Autoria:
Marc Sarrats
Intèrprets:
Marc Sarrats
Sinopsi:

Un show d’stand up amb to contundent i reflexions profundes que sorprèn a tothom

Alta flipamenta és l’antídot còmic a la síndrome de l’impostor, un concepte del qual el Marc Sarrats renega profundament. Fent un recorregut per l’imaginari polític català dels últims 15 anys i per anècdotes autobiogràfiques, el còmic més hiperactiu i agosarat del panorama actual arriba a Girona per posar el ribet final a la gira d’un espectacle que fa dos anys que omple teatres arreu del país.

Crítica: Alta flipamenta

08/11/2023

La necessitat d'un eco

per Dolça Alcanyís

Alta flipamenta

Centre Cultural La Mercè (Temporada Alta), 26 d'octubre de2023.

Després d’un gir dramàtic inicial (i tant, si dramàtic!) que no goso desvetllar, Marc Sarrats se’ns presenta com un practicant de l’ALTA FLIPAMENTA, el paradigma antònim a la síndrome de l’impostori. Va enllaçant, com qui fa ganxet, un reguitzell de temes dispars: eutanàsia, el Procés, ETA, masculinitats, OceanGate... I tot sota els arcs ogivals majestuosos del Centre Cultural la Mercè que governen des del sostre els crits eufòrics, el seu papalloneig nerviós per l’escenari i l’imaginari (un pèl esquizofrènic) que va desplegant records banyats d’una èpica hiperbòlica.

A mesura que avança el monòleg, es va remarcant un nosaltres diferenciat de lis altris. Però no des d’una concepció disgregativa, sinó de la voluntat de poder mofar-se d’allò propi, d’allò compartit. I és que ja ho apuntava Bergson* que “no podríem gaudir de la comicitat si ens sentíssim aïllats. Sembla com si el riure tingués necessitat d’un eco”. Em plantejo quin perfil de gent hi ha entre el públic. Som totes part d’aquest nosaltres que el Marc exemplifica al llarg del monòleg com parelles neohippies que fan contes il·lustrats, melancòliquis d’Urquinaona 2019 o, en definitiva, altos flipatos?

No sé si aquest lutier de la comèdia assoleix el seu objectiu inicial de “desnonar-nos de la nostra zona de confort”. Ara bé, una cosa és clara: té un fervent públic seguidor que comparteix a través de l’humor moments de reflexió distesa travessats per la perspectiva de gènere, classe, ètnia... Perquè sí, senyoris, es pot fer un humor barroer, gamberro i políticament incorrecte mantenint una mirada crítica. I això és el que aconsegueix Sarrats. Em ressona entre les temples l’etern debat àrid sobre si es pot fer humor sobre tot. Jo crec que prefereixo cavil·lar, sobretot, des d’on fem humor.

Dolça Alcanyís



*Henry Bergson. El riure. Assaig sobre la significació de la comicitat.