Dopaland
La Villarroel, 6 de març de 2024
Dopaland comença amb un gemec amarg que no curaries ni amb tot el cotó de sucre que edulcora la peça. Entorn els eixos temàtics del consum i desig en la societat actual, s’articula el quadre social característic de les investigacions d’Eu Manzanares, dramaturga de segell català contemporani amb un imaginari molt concret: El de treballadors de classe baixa -entenent-nos com a personatges tipus absolutament despersonalitzats-, dels qui riuràs com a mecanisme d’adaptació davant la incomoditat de trobar-te representat.
La trama es presenta com a simple, i veritablement ho és: En el parc temàtic de fantasia i obligada felicitat de Dopaland, sembla haver ocorregut un greuge que es considera inadmissible. I tot aquest sketch llarg, pla seqüència, o peça de petit format, però amb ínfules de transcendència, s’articula al voltant de descobrir la situació aparentment tremenda que esdevé l’únic clímax de l’escenificació; i, rere revelar-se, la punxa com bombolles de sabó.
La responsable de recursos humans del parc intervé a la Keep Calm Room a la mascota de Dopaland… un home disfressat d’os panda que, per motius inexplicables, no se sent realitzat amb la tasca d’impersonar un habitant del lloc més feliç del món a canvi del salari mínim!
Aquest espai de fantasia (perillosament semblant, però, amb la realitat), té com a filosofia última un bonisme que no se’ns farà estrany si provenim del sector empresarial: perquè si no s’està bé no es pot treballar, i a Dopaland no agrada pas que la gent no estigui bé -o, potser, és que prioritzin salut mental per sobre de feina?-.
L’equip interpretatiu sublim, conformat enguany per Felipe Cabezas i Adriana Segurando, manté el pols a un text complicat de defensar pel seu tempo que, de tant accelerat, no permet progressions. Tanmateix, agraïm el ritme que proposa la direcció resident de la mateixa dramaturga -enfront de l’aposta anterior de Sergi Pompermayer-, per no haver de fer front a més d’una hora d’humor àcid com llepar una llimona, de jocs de paraules que es repeteixen fins a l’estupor i de bromes tan absurdes com el mateix pobre Pandy-Pandy.
La crítica al capitalisme que planteja Dopaland sí que revela una investigació enginyosa entorn de com entendre els mecanismes d’alienació laboral en l’època postmoderna… via en la qual desitjaríem que s’hagués aprofundit, per sobre de la resolució superficial que ignora les interessants reflexions que la peça esbossa: Què vol dir estar bé? Què comporta tenir una vocació? Quin és el nostre propòsit a la vida? Des de quina perspectiva ens relacionem amb el treball? Quina és la nostra actitud davant el món?
Si bé un espectador privilegiat extrauria de Dopaland un pòsit ambigu que, en el millor dels casos, l’activaria en el qüestionament de les absurdes dinàmiques sistèmiques; el final de la proposta fa palès que qualsevol opció divergent de la norma no es contempla. L’arquitectura de personatge és massa plana, i el gir dels esdeveniments que el públic ansia -a saber, incidir en la conclusió que la responsable de recursos humans és, també, humana- roman novament en temptativa.
I si el país de la dopamina et fa sentir tan inhibit d’ella, no ens quedaria sinó preguntar-nos com pot Dopaland haver renovat temporada sense corregir allò que no havia funcionat amb l’anterior. El potent equip de distribució que està aconseguint que se’n parli (i positivament!) d’aquesta obra que si que et deixarà indiferent, esdevé l'estrella de show... tot i que no podem evitar preguntar-nos quantes reclamacions els hauran posat a ells per plorar al lloc de feina.
Perquè sortiràs de Dopaland més deprimit de com vas entrar -quelcom realment difícil quan vas a veure una comèdia-, però en aquest parc d’atraccions que sembla ser el teatre “tots necessitem aparcar penes, indignació i insurrecció per un mòdic preu”.
Auri Alòs (@aurialos)
