Otel·lo, general de l'exèrcit de la república de Venècia, i Desdèmona, filla del senador Brabancio, s'enamoren i es casen en secret. Iago, un dels lloctinents del moro, mogut per l'odi que sent cap a ell, intenta provocar la gelosia d'Otel·lo fent-li creure que la seva esposa li és infidel amb Cassio, el seu lleial tinent. Víctima de las seva terrible gelosia, Otel·lo acaba matant Desdèmona i després, en descobrir que tot ha estat un engany del malvat Iago, se suïcida.
Othello 10 de juny, La Seca Espai Brossa
Les lluites polítiques internes són les més perverses, ho hem vist; hi val fins i tot l’atac personal, la destrucció d’allò més preuat: la reputació, la intimitat. A Othello no hi veiem fotografies robades, kompromats, ni càmeres de seguretat d’un supermercat. A Othello el dubte induït és suficient per destruir algú. Com al teorema de Thomas, si una persona defineix una situació com a real, seran reals les seves conseqüències.
La Cia Les Antonietes han aconseguit fer una versió essencialista del clàssic de Shakespeare que té dues grans virtuts: és fidel i, alhora, actual. Hi veiem només tres personatges: Othello, el moro governant de Venècia, la seva dona, Desdèmona, i el seu assessor, Iago.
Aquest últim vol destronar Cassio, recentment nomenat conseller d’Othello. Ho intentarà conspirant, fent creure a Othello que Desdèmona li és infidel amb el conseller Cassio. A qui ha de creure Othello, al seu fidel assessor o a la seva dona? Què li seria més perjudicial, ser públicament humiliat per la seva dona, o humiliar-la públicament a ella?
Les interpretacions d’Othello (Òscar Intente), Desdèmona (Annabel Castan) i Iago (Arnau Puig) són excel·lents. Donen vida a tres personatges complexos, rodons, capaços de transitar entre la comèdia i el drama. Constantment es dirigeixen al públic, trencant la quarta paret. Amb la proximitat de l’escena, la tensió, el sentit de realitat i el ritme que agafa l’obra, algú del públic segur que voldria aixecar-se i cridar: “Però Othello, que no ho veus?!”.
L’escenografia i el vestuari sobris i elegants, dissenyats per Joana Martí, actualitzen la trama i donen a l’obra una gran sensibilitat estètica. Una àmplia ratlla vermella, on hi ha el faristol des d’on pronuncien els discursos, travessa el terra i les parets blanques. El vestuari, de tons blancs, vermells i negres, combinen amb l’escena i caracteritzen els personatges. Estètic i funcional: brillant.
La qüestió política no només es limita a la lluita pel poder. La reivindicació de les dones —la reivindicació feminista, valgui’n l’anacronisme— també hi és present. Desdèmona critica la violència i la insensibilitat dels homes: “no són més que estómac, i nosaltres som menjar. Després de devorar-nos, tips, ens vomiten.” El racisme també entra a la trama, per les crítiques a Othello, i l’autoodi, per ser un estranger de pell morena —tot i que l’actor Òscar Intente no tingui, especialment, faccions africanes—.
Podreu veure-la a La Seca Espai Brossa fins al 24 de juny. Pel text, per les interpretacions, per la posada en escena i per l’espai, pròxim, val molt la pena: no us la perdeu.
David Jou @DavidDovlatov