Othello. Les Antonietes

informació obra



Autoria:
William Shakespeare
Intèrprets:
Annabel Castan, Òscar Intente, Arnau Puig
Il·luminació:
Iñaki Garz
Assesor de moviment:
Fàtima Campos
Direcció:
Jean-Christophe Maillot
Coreografia:
Jean-Christophe Maillot
Sinopsi:

Otel·lo, general de l'exèrcit de la república de Venècia, i Desdèmona, filla del senador Brabancio, s'enamoren i es casen en secret. Iago, un dels lloctinents del moro, mogut per l'odi que sent cap a ell, intenta provocar la gelosia d'Otel·lo fent-li creure que la seva esposa li és infidel amb Cassio, el seu lleial tinent. Víctima de las seva terrible gelosia, Otel·lo acaba matant Desdèmona i després, en descobrir que tot ha estat un engany del malvat Iago, se suïcida.

Crítica: Othello. Les Antonietes

15/06/2018

La traïció com a tradició política

per David Jou Bueno

Othello 10 de juny, La Seca Espai Brossa

Les lluites polítiques internes són les més perverses, ho hem vist; hi val fins i tot l’atac personal, la destrucció d’allò més preuat: la reputació, la intimitat. A Othello no hi veiem fotografies robades, kompromats, ni càmeres de seguretat d’un supermercat. A Othello el dubte induït és suficient per destruir algú. Com al teorema de Thomas, si una persona defineix una situació com a real, seran reals les seves conseqüències.

La Cia Les Antonietes han aconseguit fer una versió essencialista del clàssic de Shakespeare que té dues grans virtuts: és fidel i, alhora, actual. Hi veiem només tres personatges: Othello, el moro governant de Venècia, la seva dona, Desdèmona, i el seu assessor, Iago.

Aquest últim vol destronar Cassio, recentment nomenat conseller d’Othello. Ho intentarà conspirant, fent creure a Othello que Desdèmona li és infidel amb el conseller Cassio. A qui ha de creure Othello, al seu fidel assessor o a la seva dona? Què li seria més perjudicial, ser públicament humiliat per la seva dona, o humiliar-la públicament a ella?

Les interpretacions d’Othello (Òscar Intente), Desdèmona (Annabel Castan) i Iago (Arnau Puig) són excel·lents. Donen vida a tres personatges complexos, rodons, capaços de transitar entre la comèdia i el drama. Constantment es dirigeixen al públic, trencant la quarta paret. Amb la proximitat de l’escena, la tensió, el sentit de realitat i el ritme que agafa l’obra, algú del públic segur que voldria aixecar-se i cridar: “Però Othello, que no ho veus?!”.

L’escenografia i el vestuari sobris i elegants, dissenyats per Joana Martí, actualitzen la trama i donen a l’obra una gran sensibilitat estètica. Una àmplia ratlla vermella, on hi ha el faristol des d’on pronuncien els discursos, travessa el terra i les parets blanques. El vestuari, de tons blancs, vermells i negres, combinen amb l’escena i caracteritzen els personatges. Estètic i funcional: brillant.

La qüestió política no només es limita a la lluita pel poder. La reivindicació de les dones —la reivindicació feminista, valgui’n l’anacronisme— també hi és present. Desdèmona critica la violència i la insensibilitat dels homes: “no són més que estómac, i nosaltres som menjar. Després de devorar-nos, tips, ens vomiten.” El racisme també entra a la trama, per les crítiques a Othello, i l’autoodi, per ser un estranger de pell morena —tot i que l’actor Òscar Intente no tingui, especialment, faccions africanes—.

Podreu veure-la a La Seca Espai Brossa fins al 24 de juny. Pel text, per les interpretacions, per la posada en escena i per l’espai, pròxim, val molt la pena: no us la perdeu.

David Jou @DavidDovlatov