Othello
La Seca Espai Brossa, 2 de juny de 2018
[caption id="attachment_2477" align="aligncenter" width="409"]
Foto: Joan Gastó[/caption]
Ja havíem tingut la sort de poder veure un petit tast del procés que han seguit per a arribar a l’espectacle que Les Antonietes estan presentant a La Seca Espai Brossa, Othello, de William Shakespeare, i l’altre dia en vam veure el molt bon resultat final. Tal com us vam explicar a la crònica, es tracta d’una dramatúrgia d’Oriol Tarrason, el qual també dirigeix la proposta, que redueix els personatges a tres essencials, de manera molt intel·ligent, i explica el nucli de la terrible història de la manipulació per part de Iago a Othello, i l’assassinat de Desdèmona.
El muntatge compta amb una escenografia de Joana Martí minimalista, freda, la qual cosa va a favor de l’obra, amb transformacions sorpresa en el desenllaç. També hi té un paper important l’ús d’una càmera que ajuda a crear l’atmosfera de l’engany: imatge i realitat, veritat i mentida, i que pren encara més sentit just abans del fosc final.
Els tres actors a escena, Oscar Intente, Arnau Puig i Annabel Castan, transmeten la intensitat de la situació sense baixar en cap moment l’energia, mantenint al públic en tensió contínua. Castan defensa amb èxit una Desdèmona forta i plena de matisos, però a la qual ens agradaria veure més a escena, ja que els dos personatges masculins són els que acaben acaparant l’acció. Intente construeix un personatge que es van veient abocat a la catàstrofe, Othello, marcat per una impulsivitat i una violència animals, que van en consonància amb el racisme de l’obra: el moro és el salvatge, el que és capaç, per una banda, de confiar cegament en qualsevol, i, per l’altra, de matar a sang freda amb les seves pròpies mans. Però qui mata amb les paraules, el veritable protagonista de la història (també en l’original, però sobretot en aquesta adaptació) és Iago, potser el més malvat dels personatges de Shakespeare, ja que el seu mal no el guia cap ambició, sinó un odi visceral, i Puig ens n’ofereix una interpretació francament remarcable, ja que aconsegueix, en diversos moments, crear complicitat amb el públic. Aquesta complicitat amb Iago, que és complicitat també amb el seu joc de mentides, fa que l’impacte emocional del tràgic desenllaç sigui el doble de fort, perquè el que veiem a escena és horrible i perquè, a més, pel sol fet de ser-ne espectadors, d’alguna manera ens en podem sentir còmplices.
I darrera d’això, el tagline del muntatge, que és també una de les rèpliques de l’obra: “un home ha de ser allò que sembla”, una frase que ens parla de veritat i mentida, de confiar en la gent jutjant-ne només la coberta, però que també ens para d’homes. “Un home ha de ser allò que sembla”, però una dona no? Per què Othello no dubta a confiar en l’aparença fiable de Iago, sense comprovar si veritablement és el que sembla, però, en canvi, dubta de Desdèmona, malgrat que sembli (i de fet, sigui) una persona lleial? Aquesta visió falogocèntrica, coherent sens dubte amb els ideals del segle XVII, grinyola en una versió vista des del segle XXI. Per tal de pal·liar-ho, Tarrason enforteix el personatge de Desdèmona donant-li frases que en la versió original són d’Emilia (dona de Iago i criada de Desdèmona), potser el personatge femení més lliure de l’obra de Shakespeare. Malgrat tot, l’obra continua centrant-se en el discurs masculí, sense deixar-nos escoltar gaire el paper de la dona, que té moltes coses a dir en aquesta crua i intensa història.
Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet
Nil Martín López @Nil_ml
