La Natàlia i el Salva s’han enrotllat cinc vegades, no més. La seva relació ha estat fins ara poc profunda, pràcticament no saben res l’un de l’altre. La Natàlia ha decidit fer un documental sobre el desamor, per veure si, compartint el seu dolor amb el món, aquest deixarà de pesar-li tant. El Sergi i la Carlota s’estimen. Porten poc més d’un any junts, i potser les coses ara són més difícils del que eren en un principi, però si una cosa tenen clara és que encara aposten per la seva relació.
De vegades l’ambició és només aquesta, senzillament esmorzar junts, més enllà de qualsevol somni grandiloqüent. Què estem disposats a fer i a sacrificar per no deixar d’esmorzar plegats?
Ivan Morales finalista a la categoria de text dels Premis de la Crítica 2018Esmorza amb mi Teatre Principal d'Olot, 22 de novembre de 2018
Ivan Morales, director de la historia entre dos homes i dos dones lluitant pel desamor. Senzillesa i duresa de personatges amb un text fresc i molt actual i amb uns monòlegs que reflexionen sobre la soledat, l’amistat, l’amor o la maduresa. Un espectacle de petit format que es recolza en la relació entre quatre personatges com són en Sergi (Xavi Sáez), la Natàlia (Anna Alarcón), en Salva (Andrés Herrera) i la Carlota (Bàrbara Mestanza). Ells quatre es qüestionaran contínuament a veure si es possible tornar a creure en el amor en plena maduresa o té més sentit el desamor.
Una obra amb molt de ritme excepte a l’escena inicial, on l’hora i tres quarts que ve a posteriori l’acaba deixant regust a voler-ne més. Una escena inicial amb dos persones dialogant en una consulta que ens indica que assistirem a l’obertura en canal de les ànimes i els cossos d’aquests personatges. Existeixen sorpreses, silencis i també música. Una musica, que igual com va succeir amb la seva anterior obra Sé de un lugar amb la cançó del grup Triana ara es recolza en This Guy’s in Love with you de Sammy Davis jr.
El seu petit format i el joc amb els actor enmig del públic li permet que l’espectador se senti part d’aquestes reflexions. Unes reflexions ben actuals en aquest temps que corren. El públic s’assenta en rotllana com si estiguessis escoltant atentament la deessa Àgora. La il·luminació tampoc no deixa a l’espectador indiferent ja que juga amb la tenebra i la il·luminació atenuada on, fins i tot, en diverses escenes són els mateixos actors els que dominen els focus.
En definitiva, una emocionant posta en escena des del punt de vista sentimental amb un esmorzar que sembla que no arriba mai. La recerca dels personatge, les seves inseguretats, discrepàncies, pors a la pèrdua del amor i a re enamorar-se sembla que poder esmorzar sigui una quimera. Una escena final que intenta convertir el desamor en algun insignificant però que, al final, els personatges s’acaben adonant de la llosa que porten a sobre després de tant de dolor i amargor.
Adriana Vázquez @avazquezballo