Esmorza amb mi

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Andrés Herrera , Mima Riera , Xavi Sáez, Anna Alarcón
Escenografia:
Marc Salicrú
Il·luminació:
Marc Salicrú
Vestuari:
Míriam Compte
Composició musical:
Clara Aguilar
So:
Clara Aguilar
Assesoria de moviment:
David Climent
Producció:
Clara Aguilar, losMontoya , El Eje, Tantarantana (El Cicló)
Companyia:
losMontoya
Sinopsi:

La Natàlia i el Salva s’han enrotllat cinc vegades, no més. La seva relació ha estat fins ara poc profunda, pràcticament no saben res l’un de l’altre. La Natàlia ha decidit fer un documental sobre el desamor, per veure si, compartint el seu dolor amb el món, aquest deixarà de pesar-li tant. El Sergi i la Carlota s’estimen. Porten poc més d’un any junts, i potser les coses ara són més difícils del que eren en un principi, però si una cosa tenen clara és que encara aposten per la seva relació.

De vegades l’ambició és només aquesta, senzillament esmorzar junts, més enllà de qualsevol somni grandiloqüent. Què estem disposats a fer i a sacrificar per no deixar d’esmorzar plegats?

Ivan Morales finalista a la categoria de text dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Esmorza amb mi

30/05/2018

Los cuentos empiezan en los desayunos

per Quelot Martín

Esmorza amb mi Sala Beckett, 25 de maig de 2018

Fins el 10 de juny a la Sala Beckett hi podem anar a veure “Esmorza amb mi”, la darrera proposta d’Iván Morales en la que ens parlarà de l’amor i el desamor per arribar a la quotidianitat i els cicles d’una vida que continua inexorable i es construeix sobre petites coses, com un esmorzar.

No hi trobarem una profunda reflexió sobre la fi de l’amor, sobre la transcendència vital d’un fet així en l’existència d’una persona. Esmorza amb mi ens mostra simplement un petit fragment de la vida d’unes persones en el que, certament, hi ha amor i desamor. Moments així no són fàcils i la Natalia, el Salva, en Sergi i la Carlota els viuran amb intensitat. Que cadascú en tregui les lectures que hi vegi.

Des d’una camilla freda i metàl·lica i poca cosa més Anna Alarcón (Natàlia), Andrés Herrera (Salva), Mima Riera (Carlota) i Xavi Sáez (Sergi) ens portaran amb ells en aquest vibrant moment sense deixar ni un racó de la sala sense utilitzar, transportant-nos amb les seves paraules per hospitals, carrers, cases, dies i nits. Una boirina suspesa en l’aire acompanya el pesat silenci quan ells callen. Amb una il·luminació fosca, jocs de feixos de llum i una escenografia diàfana i a vegades distant i tot, totes dues de la mà de Marc Salicrú, escena a escena l’obra avança en un ambient lleugerament místic, com un record, fet que contrasta amb la presència i contundència dels personatges. Potser un reflex de la ceguera i distorsió de quan mirem el món des del prisma de les emocions intenses.

Darrerament les projeccions estan de moda, sobre el fons, sobre teles, sobre els propis actors, al terra... I és possible fins i tot que en algun cas s’arribi a jutjar la modernitat d’una posada en escena ja no per la utilització d’aquest recurs, que ha deixat de ser un fet trencador fa temps, sinó per la naturalitat i manera orgànica en que s’integra a l’escena. No obstant, quan els actors, enmig de l’escenari i amb total normalitat, controlen no només les càmeres que filmen en directe una projecció,  sinó també la il·luminació, el so i fins i tot les olors del seu espai escènic els de La Beckett poden presumir de ser representants punters d’un nou pas del teatre cap a una experiència quasi immersiva.

Quelot Martín @quelcom_